Visita

La setmana passada vaig decidir, que el cap de setmana que ve el passaré per terres catalanes. És a dir, aterratge a l’aeroport Girona-Costa Brava dijous al vespre; i enlairament cap a Hahn dilluns al matí. A veure si aquest cop puc estar una estoneta amb tots vosaltres.

Hochdeutsch i hochspanisch

L’alemany té molts dialectes, de fet, cada regió té el seu dialecte. A Braunschweig és on es parla l’alemany més standard, que ells anomenen Hochdeutsch (alt alemany), vindria a ser com l’espanyol de Valladolid o el català de Vic. A la zona de Hannover/Braunschweig és on va néixer l’alemany. És d’agrair que aterrés a Alemanya en aquelles contrades. A Bavaria parlen un altre dialecte molt xungo, hi ha gent que diu que és una altra llengua i tot, en vaig sentir dues frases i en vaig tenir prou per entendre el perquè. A Würzburg, tot i ser Bavaria, no parlen bavarès, parlen frankonià (de la regió de Frankonia, dins el land de Bavaria), més semblant al hochdeutsch, però complicat d’entendre, de fet, com tot l’alemany. La sort que tenim els estudiants Erasmus de Würzburg que intentem parlar alemany, és que els tutors ens parlen amb hochdeutsch, i al no ser el seu “dialecte matern” parlen més lent i clar que a BS.
Aquesta situació també hi és amb l’espanyol, on podríem dir que l’espanyol d’Espanya és el hochspanisch (com el va definir un mexicà dilluns passat) i el castellà que es parla als diferents països de sudamèrica serien els dialectes. Segons els hispanoparlants americans una de les característiques del hochspanisch és que els espanyols parlen molt ràpid i costa d’entendre’ls. He sentit acudits de sudamèricans i escarneixen els espanyols parlant ràpid, sense que se’ls entengui res.
Per tant, trobo que a les trobades hispano-germàniques d’intercanvi lingüístic, les alumnes alemanyes (totes són de sexe femení menys en Sebastian) m’haurien d’agrair d’alguna forma, poder tenir un conversador que parli hochspanisch de forma lenta; encara que sigui amb accent de Girona, cosa que encara no han notat.

Ruta vinícola 2.0

Aquí teniu les fotos que us devia.

Part del grup a l'entrada d'Eibelstadt, abans de començar la ruta. Falten en Sebastian, en Tom i un dels indis que no sé on eren i l'Elisa que estava tirant la foto.
Jo amb el gorro de mudar i la meva taça del mercat de Nadal de Braunschweig, amb pare Noel i tot.

Ruta vinícola

Com us vaig avançar ahir, dilluns vam fer una excursió gastronòmica pels voltants de Würzburg. I veient que ningú penja fotos, faig l’escrit i si algú fa el pas, us les penjaré més endavant.
Només dir que a la regió de Würzburg és on diuen que es fa el millor vi d’Alemanya, tampoc és garantia de gran qualitat; pel que fa a la birra sí, però en vins encara els queda una mica per atrapar-nos.
Vam quedar a les 11.30. Al final vam sortir que eren casi la una, els alemanys eren minoria i no van ser capaços de fer-nos seguir el timming establert, hi havia massa llatins i quatre indis. La ruta, consistia en una caminada d’uns 4-5 quilòmetres pels voltants d’Eibelstadt (a 10Km de Würzburg) amb quatre parades a mode d’avituallament durant la ruta on poder comprar vi i alguna cosa per menjar. El sol era de justícia, per tant, jo com a bon previsor em vaig endur el meu gorro de mudar (el de Jägermeister). Les meves regles eren clares: si això és típic de la zona, ha d’anar acompanyat d’un brasfurs. Per tant, a cada parada got de vi i brasfurs.
Primera parada: just a la sortida del poble, després dels 10 Km amb bici i caminar 200 metres jo ja tenia gana i vaig acompanyar el brasfurs i el got de vi amb unes patates fregides, tothom sap lo perillós que és el vi amb la panxa buida.
Segona parada: aquí es produeix el xoc emocional del dia: NO TENIEN BRASFURS!!! Només servien kebabs, no vaig permetre que el pànic s’apoderés de mi, vaig mantenir la calma i no em vaig deixar seduir per un simple kebab. Podia esperar a la següent parada. El got de vi no els el vaig perdonar.
Durant tot el trajecte cap a la tercera parada vaig estar reflexionant sobre com podia ser que el kebab hagués aconseguit penetrar en aquests estrats de la cultura alemanya.
Tercera parada: per compensar la tragèdia de la parada anterior vaig decidir demanar un Currywurst amb patates per acompanyar el got. Abans d’abandonar el tercer oasi vaig demanar el brasfurs que tocava per anar-me’l menjant pel camí.
En aquests moments el sol ja portava unes quantes hores caient amb ràbia sobre els clatells dels meus companys de travessa (jo portava el gorro).
Quarta parada: parada sense massa història, brasfurs, got i la gent més alegre que de costum.
Cap a les sis o les set tornada cap a Würzburg. Uns quants es van quedar i van repetir a on havia estat la primera parada. Jo vaig passar.
Per tant, aquest cap de setmana, a més de recuperar el color de pell, també he recuperat la cara de salut. La meva papada ha recuperat tota l’esplendor perduda degut a la pràctica excessiva d’esport.

Cap de setmana nº42

Perdoneu el retard en la crònica, però a Alemanya el passat cap de setmana ha tingut tres dies, ja que aquí, com a bons catòlics celebren la segona Pasqua.
Divendres vespre/nit: a casa.
Dissabte matí: al súper a comprar la matèria primera per la barbacoa.
Dissabte tarda: barbacoa a Straubmühlberg amb en Xupi i en Hendrik, aquesta setmana ha estat en petit comitè, tothom ha marxat cap a casa. Després de la barbacoa migdiada estirats a l’herba sota un Lorenzo de justícia. Cap al tard vaig tenir remordiments de consciència pel quilo de carn que m’havia menjat i vaig decidir seguir un carril bici que segueix el riu Main fins a Zellingen (anar i tornar 40Km).
Dissabte nit: sortim a fer el toc amb en Xupi i en Guillermo, que coincidint amb que tenia la xati al seu país, va recordar que hi havia altres estudiants d’intercanvi a Würzburg. També havien de venir les “L.A. girls” tres rèpliques de la Hillary Banks, però al final no van venir.
Diumenge matí: vaig seguir els consells d’en Rodolfo Chikilicuatre i vaig gossejar una mica.
Diumenge tarda: vam quedar uns quants per anar a tombar-nos a l’herba al costat del Main, o sigui, continuació del gosseig, aquest cop en comunitat.
Diumenge vespre: presentació en societat de les meves truites de patates, vam quedar amb tres més de la resi per cuinar alguna cosa i així no sopar en la soledat de les nostres minúscules habitacions.
Queda la crònica d’ahir, però m’estic allargant massa, i com que es mereix un escrit per si sol us la penjaré més endavant. A veure si algú em passa alguna de les fotos i us en puc penjar alguna.
Dilluns vespre: festa d'aniversari de l'Elisa i la Julia a Leo-Weismantel. En petit comitè, però va estar prou bé.
Després d'aquest cap de setmana dominat pel sol i les activitats a l'aire lliure, crec que he perdut el color pàl·lid malalt de la pell, adquirit durant més de vuit mesos sota els núvols de Braunschweig.
Per cert, ara que hi penso, avui fa deu mesos que vaig arribar a Alemanya.

El projecte

Ja que s’han alçat veus (bé una, la del meu pare) que volen saber coses sobre el meu projecte de final de carrera, avui faré realitat els vostres desitjos.
El projecte és sobre materials compòsits, és a dir materials com la fibra de vidre o com la fibra de carboni. La fibra de carboni amb alemany es diu Kohlenstofffasser. Sí, ho heu llegit bé i no m’he equivocat al teclejar la paraula: 3 F’s seguides, l’alemany té aquestes coses.
I si voleu saber més coses sobre els materials compòsits, aquí teniu el link del wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comp%C3%B2sit

Crònica esportiva del cap de setmana

Conscient que en l’escrit del cap de setmana passat, tot i que el protagonista fos un torneig d’handbol, la crònica esportiva va brillar per la seva brevetat. Avui intentaré ampliar-la un xic. Sé que durant el cap de setmana passat hi va haver altres esdeveniments esportius importants (gràcies Rossi), però ja han estat prou comentats en altres diaris o pàgines web i no crec que fos capaç d’aportar res de nou. Per tant, anem al gra:
La categoria masculina estava dividida en dos grups, que havien de disputar una lligueta i els dos primers de cada lligueta passaven a semifinals.
Dels tres equips de Braunschweig, el nostre, a priori era el més fort; la meitat de l’equip ha format part del TSV Timmerlah aquest any. Vam fer una primera fase immaculada guanyant tots els partits, tot i la festa al Café Koster de divendres, la festa al pub Aabc de dissabte i dormir dos nits sobre el terra del pavelló (jo només una nit).
La semifinals de diumenge van ser més igualades, contra uns holandesos amb una alçada mitjana que s’acostava als dos metres. Per si no ho sabíeu, Holanda és el país amb l’alçada mitja de les persones més alta del món. Vam guanyar de penal amb el temps acabat, que gran que és en Focko.
La final era contra uns francesos, joves, tot nervi, i una mica cap-calents. Gairebé tots d’origen africà, o sigui, un físic brutal, en la meva vida havia jugat contra tius que saltessin tant. Ens van posar les coses difícils, es van posar 2 a 5, els partits eren de 20 minuts, per tant, teníem poc marge d’error. Però vam mantenir el cap fred i els collons calents, i ells mateixos van marxar del partit després que el seu central em fotés un placatge a l’aire i la conseqüent exclusió, protestes i expulsió, i al final vam guanyar 11 a 7.
Personalment, ha estat una de les vegades que he disfrutat més de l’handbol, tot i no haver fet cap gol en els partits decisius (els de diumenge), suposo que la sensació d’haver fet una bona feina per l’equip, tenir 50 hooligans animant el meu equip i poder fer el gag de les bitlles, hi deuen tenir alguna cosa a veure.