Concert d'en Bruce nº8

Aquest és un escrit pels interessats en el tema Bruce. És apte per tots els públics, però potser se us farà pesat a la resta. Sorry.

Em desperto i al connectar el mòbil em trobo una perduda d’en Jordi Bell-lloch. Per les festes del Tura haviem quedat de trobar-nos al concert. Ja era a terres alemanyes. Havia vingut amb l’Aleix, aquests són els fans de veritat, els que no els importa fer més de mil quilòmetres amb avió per anar a veure en Bruce, i no només quan ve al costat de casa.
Abans de sortir de casa comprovo el set-list del dia anterior a Arnhem. Merda, veig que va tocar Tunnel of love, una de les cançons que tenia més ganes de sentir, i veient els set-lists de la gira, mai l’ha tocat dos concerts seguits. No importa, serà un gran concert, és en Bruce.
Em poso l’uniforme de concert, agafo el navegador, pujo al doscentsaka i enfilo el camí cap a Mannheim. A mig camí (aproximadament a l’alçada d’Asfeld) em paro a fer un cafè en una àrea de servei McDonald’s, no em vaig atrevir a consumir-hi res més. Cinc hores més tard d’haver sortit em planto a Mannheim.
Des de l’autopista veig un macro edifici amb uns neons roses i blaus, visibles des de quatre quilòmetres de distància, que serien l’enveja del millor puticlub de l’Empordà. A l’acostar-m’hi veig que és el SAP Arena, el pavelló on tindrà lloc el concert.
Aparco el cotxe, però en Jordi i l’Aleix encara no hi són. Cauen quatre gotes, fa molt de vent i fa molta fred, decideixo passar la fred menjant un Feuerwurst (salsitxa de foc), lo de feuer venia de lo picant que arribava a ser, els 0,4 l. de birra no van ser suficients per calmar la cremor de llengua; demano unes patates fregides i una altra cervesa, els cabrons havien buidat mig saler sobre les meves patates (tot val per augmentar la venda de cerveses) per tant no em van servir de massa, apart d’augmentar el meu volum corporal.
¾ d’hora abans del concert aconsegeuixo reunir-me amb els altres expedicionaris gironins. Cinc minuts abans del concert, vaig a ocupar el meu seient. En arribar veig que tindré dos personatges de gènere femení per veïnes. Una a la mitja hora de concert ja no sabia com posar-s’hi i l’altra només va donar senyals de vida durant The rising. Depriment. És el que té estar penjat de la quarta graderia.
Comença el concert amb ½ hora de retard.

- Radio nowhere, només de començar ens deixa clar que avui toca classe de guitarra. Molta canya des del principi.
- No surrender, més guitarra.
- Lonesome day, coincideixo amb l’amic Po, la cançó més prescindible del concert.
- Gypsy biker, per què aquesta cançó en directe deixa la versió del disc en no-res (quan ja era de les millors)? De lo millor del concert, sobretot la conversa/discusió de guitarres entre l’Steve i en Bruce.
- Magic, brutal. Per què un violí i una guitarra acústica em poden mantenir la pell de gallina durant tres minuts? El moment més calmat del concert (crec que va ser l’únic durant les més de dos hores de concert).
- Reason to believe, per què l’enéssima versió que fa d’aquesta cançó és la millor de totes? Sabia el que m’esperava, però tot i així em van caure els ous a terra.
- Jackson cage, la cançó adequada en el moment adequat.
- She’s the one. Millor que mai, molta força. Molt bona l’harmònica.
- Livin’ in the future, molt bona.
- The promised land, per què mai em cansaré d’escoltar l’harmònica d’aquesta cançó?
- Working on the highway, moment catxondo de la nit, amb auto-dutxa inclosa.
- Tunnel of love. Sí!!! En Bruce no em podia deixar sense una de les cançons que tenia més ganes de sentir. La millor del concert. Deixa en no-res la versió original (massa ..... pel meu gust, no sé com definir-ho) i millora les versions que n’havia fet a la gira del 88 i a la gira del Devils & dust. Gran Nils.
- Darkness on the edge of town. Segurament la cançó que he sentit més vegades en directe. Per què no em cansaré mai de sentir-la?
- Devil’s arcade. Solo de guitarra brutal. Millor (amb més força encara) que l’original.
- The rising. Similar a la gira anterior amb la E street band, si abans era per obrir el concert i animar la gent, ara està posada al mig del concert, així, com qui no vol la cosa.
- Last to die. Molt bona, però massa semblant a la versió del disc.
- Long walk home. La meva. Millor solo de guitarra, amb violí i el solo de saxo és un pèl més llarg. Millor.
- Badlands. A aquestes alçades sobren les paraules.
- Girls in the summer clothes. Està bé, però no deixarà de ser una de les discretes del disc.
- Santa Claus is coming to town. Qui m’havia de dir (si no hagués estat perquè ja l’havia tocat dissabte) que sentiria aquesta. Després del Detroit medley del 2003 i de l’experiència d’ahir, ja només em queda Quarter to three per completar la trilogia dels grans covers d’en Bruce.
- Born to run......
- Dancing in the dark. Mai ha estat sant de la meva devoció. Hauria preferit algun altre bis.
- American land. Molt bona, encara que no arriba al nivell de la Segger sessions band. En Roy Bittan i en Charlie Giordano (substitut d’en Danny Federici) a l’acordeó.

Ahir vaig poder “escoltar” un concert “tranquilament” des del meu seient. No ho havia fet des del 2005 amb la gira del D&D. Bon concert, molt canyero. Encara que Mannheim no és Barcelona. Veient els set-lists de la gira, va ser un concert per complir l’expedient.
Sortint del pavelló va caure la del pop, vaig arribar al cotxe xop. Els primers 100km del viatge de tornada em sentia Lost in the flood, anava a 100 per hora per l’autopista (quan a Alemanya no tenen límit). A les 3.15 arribava a Braunschweig.
La foto l'he tret de la pàgina web de Backstreets.