Tinc un bloc nou

He creat un bloc nou. Aquest deixaré d'actualitzar-lo. Els nous escrits els trobareu aquí:
http://elnoublocdenroger.blogspot.com/

Epíleg

Estic arribant al final del viatge, ja només em queden una nit a Würzburg i 1300Km. Només em queda agrair-vos el suport moral tan necessari quan un està lluny de casa que m’heu donat al llegir de tant en tant aquest bloc. A partir d’ara no sé quin futur li espera. El temps dirà. Fins molt aviat.

Cap de setmana nº57

Divendres vespre: últim Weinfest de la temporada a Würzburg. Va ser la “festa” de despedida de l’Agnes i meva, només van venir dos tutors, veient l’assistència podríem dir que ni l’Agnes ni jo hem estat dels estudiants d’intercanvi més populars aquest semestre, de fet, també he de dir que serem els últims de marxar.
Dissabte matí: a l’escola retocant uns càlculs del projecte. Tot i tenir nota, el projecte no està acabat, falta canviar-hi un parell de coses i imprimir les copies definitives.
Dissabte tarda: projecte i partit amb el Wabü a Bad Neustadt. Tot i ser un partit amistós els àrbitres no em van deixar jugar perquè no tinc fitxa amb el Wabü. Vam perdre 34-23, la categoria de diferència que hi ha entre els dos equips es va deixar notar.
Dissabte nit: una mica més de projecte.
Diumenge: retocant el projecte. Vaig fer un break a mitja tarda.

Handbol a Baviera V (i últim)

“In dieser Mannschaft gibt es Platz für dich. Schade, dass du gehst” Horia Merkel (entrenador del DJK Waldbüttelbrun) dixit.

Vacances

Ha arribat l’hora de les vacances. Les vacances a la pàtria s’entén, perquè veient el mes d’agost que m’he tirat, seria injust no considerar-lo com a part de les meves vacances. Tot i ser unes vacances a la Costa Brava i rodalies, intentaré evitar els típics destins dels alemanys; són bona gent, però suposo que em convé desconnectar d’ells durant unes setmanes.
La meva arribada està prevista entre el dimecres 10 al vespre i el dijous 11 al matí, depenent de les ganes del doscentsaca; són gairebé 1300 Km i no sé si ho voldrà fer d’una tirada; el dia de Croàcia es va portar com un campió, però com tothom, té dies bons i dies no tan bons. Us adjunto el recorregut.

Ja tinc nota

El meu projecte de final de carrera ja té nota i es diu 1,7. No us espanteu, no és que hagi fet el pitjor projecte de final de carrera de la història, està avaluat amb el sistema de notes alemany, traduït a l’espanyol és un 8,7 o 8,8 i amb el sistema ECTS és una B. O sigui, que no està malament.
Ja només falten un parell de tràmits burocràtics per poder-me considerar enginyer, però com que depenen de la UdG em fan més por que el mateix projecte.

Esperar

Trobo que aquesta és la manera més inútil de passar el temps. Porto quatre dies perdent el temps esperant la revisió del projecte amb en Baur. Demà és el dia, les quatre de la tarda l’hora. Suposo que a partir de demà a la tarda podré començar a fer plans per la tornada a Catalunya.

De moment, el més destacat és que he aconseguit fer un sudoku del nivell difícil amb menys de cinc minuts.

Cap de setmana nº56

Divendres al vespre: recuperar-me de la setmana temàtica “busco pis a Braunschweig”.
Dissabte: al matí me’n vaig a Waldbüttelbrunn per veure el torneig que organitzaven. Quan vaig arribar, em van dir que tornés a Würzburg a buscar les bambes per jugar; o sigui, em vaig passar el dissabte jugant a handbol amb el Wabü. El balanç va ser de tres victòries en tres partits (jo només vaig jugar dos partits), els rivals tampoc eren res de l’altre món.
Diumenge: semifinals, final i partit pel setè lloc a Wabü. Vam guanyar la semifinal contra el Rödelsee (de la mateixa categoria que el Wabü) i la final contra el Gerolzhofen, van ser dos partits molt bons per part nostre. Entre la semifinal i la final vam haver de jugar el partit pel setè lloc perquè un dels equips que l’havia de jugar, no va venir diumenge perquè no tenia prous jugadors. Vam jugar realment malament, vam empatar i vam perdre als penals. Per tant, vam quedar primers i últims.
Diumenge tarda: a l’habitació no fent res.

Ja tinc sostre

Finalment he trobat un sostre a Braunschweig on poder dormir els pròxims dos anys. Volia titular l’escrit “Ja tinc pis”, però un pis està composat de parets i sostre, i en el meu cas només tinc sostre. Són unes golfes habilitades com a pis. Les úniques parets que hi ha són les dues parets laterals, la que separa el dormitori de la resta del pis i la que separa el bany de la resta del pis.

Cap de setmana nº55

El cap de setmana passat vaig rebre la visita de la mare i la tieta. Vam visitar Múnic, Nürnberg i Würzburg.
Com ja és costum, la seva visita va deixar imatges inesborrables en la meva memòria. Si el passat mes de desembre vaig poder veure la meva mare endrapant un bratwurst de mig metre, aquest cop un maß (gerra de litre) subjectat per la meva mare serà la imatge del cap de setmana. La resta de fotos són per complir l’expedient.

Cap de setmana nº54

Viatge a Croàcia, visita a en Boris. Des de dimecres vespre fins al dilluns al matí. A destacar la calor brutal (38ºC dijous i divendres); lo picant que arriba a ser el menjar croat; el paisatge de la regió d’Slavònia (la regió d’on és en Boris) em va recordar molt al de l’Empordà; que els croats són força més semblants als catalans que no pas els alemanys, vaig poder conèixer el cosí serbi d’en Boris, no vull treure conclusions d’una sola persona, però serbis i croats són força diferents (encara que tampoc calia que acabessin com van acabar); les conseqüències de la guerra a Slavònia, on molts edificis tenen els forats de les bales, i altres estan totalment en ruïnes especialment a Vukovar i a Baranya, la última foto és de Vukovar on conviuen edificis en ruïnes i edificis reformats.

Nürburgring

Ahir es va fer realitat un dels meus somnis. Vaig estar al circuit de Nürburgring, l’infern verd com se’l coneix en el món del motor; i hi vaig donar una volta amb el doscentsaca. Sí família, el doscentsaca ha rodat en un dels llocs més importants de la història del motor. Per un dia el meu estimat Peugeot va ser el cotxe més exclusiu del parc tancat, perquè per allà vaig veure-hi un parell de Ferraris, un parell de Lamborghinis, una dotzena de Porsches i els BMWs semblava que els regalessin, però de Peugeot 206 només hi havia el meu.
La veritat és que quan vaig arribar, veient els companys de pista que hauria de tenir, no les tenia totes. Em vaig dedicar a veure el panorama i a rumiar si valia la pena pagar els 21€ que costa fer una volta amb un doscentsaca. Mentre dinava a la terrassa del bar només feia que veure els cotxes i motos com entraven a la pista, i quan ja casi estava convençut de veure els toros des de la barrera, vaig veure com un Volkswagen Fox entrava a pista, i vaig pensar si un Fox amb tapacubs entra a l’infern verd, no li podia privar el plaer de trepitjar el Nordschleife* de Nürburg al doscentsaca.
Les primeres corbes em van servir per confirmar que el doscentsaca no era el millor cotxe per fer una volta a Nürburgring, ni per estabilitat (semblava una barca en ple temporal) ni per motor. Crec que em vaig passar més temps mirant pel retrovisor vigilant que no em vingués ningú per darrera, que mirant la pista.
La veritat és que de seguida vaig entendre d’on venia el sobrenom. Un circuit enmig de la muntanya, amb continus canvis de rasant (semblava una muntanya russa) amb bosc a banda i banda, i una pista en que hi havia moments en que crec que no passaven dos cotxes en paral·lel. Això sí, em vaig permetre el luxe de trepitjar un parell de pianos.
Sempre em quedarà el remordiment de no poder-ho fer amb la CBR, però no es pot tenir tot.
A les fotos podeu veure, una Ducati, un Lamborghini i el que us deia del bosc a banda i banda, els guardarraíls a tocar la pista i les nul·les escapatòries.

* Nordschleife és el circuit vell de Nürburg. Just al costat, hi ha el circuit nou, on s’hi corre la Fòrmula1 i el mundial de supebikes entre d’altres, però és un circuit modern com qualsevol altre, sense esperit.

Cap de setmana nº53

Divendres vespre: cerveseta a l’habitació amb en Guillermo i poca cosa més.
Dissabte: pànxing, el dia llegint i no fotent gaire res de profit. A la tarda vaig agafar la bici i me’n anar a llegir al parc, no era plan de quedar-me tot el dia tancat a l’habitació.
Dissabte vespre: vam anar en un festival que feien al parc i després en un bar de catximbes amb en Guillermo.
Diumenge: visita a l’Ignasi que està vivint a Stuttgart. A destacar la de cotxes de proves camuflats i no camuflats que corren per la ciutat; el que fa tenir la seu de dues de les marques de cotxes més importants del món (Mercedes i Porsche).

Kartoffelsalat

Si fa un parell de mesos us vaig parlar dels Würste, avui us vull parlar de l’altre menjar típic alemany: la Kartoffelsalat o amanida de patata.
Feta a base de patata bullida, a la qual normalment se li afegeix cogombre i alguna cosa més, banyat amb maionesa. Es menja freda. Es pot preparar de forma casolana o també es pot trobar al súper amb pots de 700gr o d’1Kg, perfectes per les barbacoes. Buscant per internet he trobat que hi ha variants de la Kartoffelsalat standard, encara que tant a Braunschweig (nord) com a Würzburg (sud) és igual, per tant, suposo que les variants estan poc esteses.
Plat de Kartoffelsalat.

Pot de Kartoffelsalat tal com es pot trobar al supermercat.

Més Oleguers i menys Ronaldinhos

Fa uns dies han marxat dos jugadors del Barça. Un, símbol del futbol com a negoci, de la idolatria amb data de caducitat i de l’individualisme, encara que ens el volguessin vendre com el pal de paller del vestidor. L’altre, símbol del treball anònim, del treball per l’equip i de l’individu com a part d’un col·lectiu.
La història, com sempre, serà injusta i recordarà aquell que clavava l’última estocada, i oblidarà la feina fosca feta per la resta de l’equip.
Sempre he admirat les persones (i jugadors si parlem d’esports d’equip) que busquen el benefici del grup per sobre del benefici individual. Crec que no hi ha millor èxit que aquell que s’obté a base de sumar les qualitats individuals de cada membre del grup. Per això l’escrit d’avui el dedico a tots els Oleguers que corren pel món.

Cap de setmana nº52

Divendres vespre: sortim a fer el toc amb en Guillermo , vam anar en un Biergarten, nit tranquil·la.
Dissabte: gossejant tot el dia. A les set malalt de mala consciència, em calço les esportives i surto a córrer.
Dissabte vespre: ningú va contestar la meva convocatòria per sortir. Finalment vam anar a fer uns billars amb en Guillermo i en Sebastian. En Sebastian cansat de tota la setmana, no va aguantar gaire. Amb en Guillermo vam sortir a veure què trobàvem; ens vam trobar en Demis i els seus amics. Arribada a casa a quarts de set.
Diumenge: havíem d’anar en un llac prop de la ciutat, però el temps no va acompanyar. Tancat a casa tot el dia, el més profitós del dia és que vaig veure un piló de pisos per llogar a Braunschweig. Vaig sortir a treure calés perquè em toqués una mica l’aire xafogós de Würzburg a l’estiu.

Cervesa

Casi em ve un cobriment quan em vaig adonar que no havia dedicat cap escrit a la beguda nacional del país que tan bé m’ha acollit. Així doncs, tipus de cervesa:
Pils: la típica, l’Estrella que beveu a Catalunya és Pils. Es pot trobar a qualsevol lloc d’Alemanya, cada ciutat/poble a partir d’uns 10000 habitants té la seva cervesa, que sigui més o menys popular fora dels límits de la població depèn bàsicament de lo bona que sigui. Per exemple la Beck’s, es fa a Bremen, però se’n pot trobar a tot Alemanya.
Weißbier: cervesa típica de Baviera. És més densa i s’ha de beure amb got. El got ha de ser allargat i amb la part de dalt més ample que el cul. Es veu que quan l’aboques al got acaba de fermentar. A Baviera l’assassinat és legal, si és per matar algú que es beu una Weißbier sense got. N’hi ha de clara i de fosca. Coix: per això al pack que em van regalar a Lohr hi havia un got, per poder veure les tres birres.
Helles: també típica de Baviera, encara que no és tan popular com la Weißbier. La cervesa de l’Oktoberfest és d’aquest tipus.
Bockbier: tampoc és de les més populars, és més densa que la Pils i té més alcohol que la resta.
Negra: a Alemanya no en fan. Només se’n troba d’importació.
Cervesa en ampolla de plàstic: o succedani de cervesa, beure cervesa d’una ampolla de plàstic està mal vist socialment.
Cervesa amb: la cervesa es pot veure amb llimona (la clara típica) que rep el nom de Radler a Baviera i Alster a la resta d’Alemanya, amb Sprite o amb cola. Barrejar cervesa amb alguna altra beguda no està mal vist socialment.
On es pot adquirir cervesa? A tot arreu i a tota hora, útil quan estem en una festa privada, s’acaben les birres i hi ha una gasolinera aprop. He arribat a trobar cervesa al gimnàs de Waldbüttelbrunn on fem spinning; la cervesa està considerada beguda isotònica. A la residència d’estudiants d’Straubmühlweg, tenen una màquina expenedora de birres al costat de la màquina de Coca-coles, a un euro la birra (que allà són estudiants) amb ampolla de vidre i tot.
Per cert, em podíeu haver avisat del lapsus, ¿o és que ningú volia ampliar coneixements sobre la cervesa?

Handbol a Baviera IV

Com ja vaig avançar en l’escrit del cap de setmana passat, el meu debut amb el Wabü ja s’ha fet realitat. Va ser un torneig de pretemporada, però tot eren equips de la Bayernliga i d’una o dos per sota.
El torneig estava dividit amb dos grups de tres equips, els dos primers passaven a semifinals que es van jugar diumenge, igual que la final.
Dissabte vam guanyar els dos partits de la lligueta, contra el Partenstein de dos i contra el Gerolzhofen de set.
Diumenge vam perdre a les semis contra els amfitrions d’un, juguen a la mateixa categoria que el Wabü, i a nosaltres ens faltaven quatre jugadors prou importants (per això em van dir per anar-hi), vam jugar prou bé, per tant el resultat va ser prou positiu. A la final de consolació vam jugar una altra vegada contra el Partenstein, i tot i que a la mitja part guanyàvem de sis o de set, vam acabar guanyant de penal a l’últim segon.
El balanç del torneig és 100% positiu, tot i la derrota a les semis; pel cap de setmana de bon rollo que em van regalar la gent del Wabü, i perquè vaig jugar molt més del que m’hauria pogut pensar en un equip del nivell del Wabü, clar que va ser sempre d’extrem dret (la posició on un dretà mai vol jugar). Com a tercers classificats ens van donar cinc packs de tres birres + got per l’equip. Els de l’equip em van donar un pack sencer per mi.
Amb el meu debut amb el Wabü, s’ha fet realitat un dels meus somnis: portar propaganda a la part del darrera dels pantalons; a més l’sponsor era Würzburger Hofbräu, una de les birres de Würzburg, o sigui, de cine.
Llàstima que d’aquí a un mes i poc hauré de deixar Würzburg, perquè aquest torneig ha confirmat que el color verd em queda molt bé. Suposo que al Wabü hi hauria un lloc per mi, ni que fos de mascota.
La foto és del premi que em va tocar.

Xupi

Ahir al matí en Xupi va abandonar Würzburg. Durant aquest temps al sud d’Alemanya ha estat la persona amb qui he compartit més moments, sí ja sé que amb una alemanya hauria estat tot més bonic, però és el que hi ha. No sé si ha estat per ser els únics enginyers del grup Erasmus o per haver nascut entre l’Ebre i el Pirineu, però ens vam entendre des del primer dia.
A partir d’avui les barbacoes a Straubmühlweg i les Franzis quedaran en el passat.

A la foto podeu veure en Xupi envoltat de dos dels seus hobbys preferits. Més que un encenedor, hi hauria d'haver un paquet de Nobel, per ser més exactes.

Cap de setmana nº51

Divendres vespre: a les set apago l’ordinador, el temps just per anar cap a casa i passar pel súper mentre em dirigeixo cap a Straubmühlweg. A les vuit barbacoa. A quarts de dotze a casa.
Dissabte: torneig a Lohr, es produeix el meu debut amb el Waldbüttelbrunn (que a partir d’ara passaré a anomenar Wabü). Quedem a les nou del matí, retorn cap a les sis.
Dissabte vespre: al final els plans de festa es van desfer i em vaig quedar a casa; fent coses útils, com ara rentar i escriure unes quantes pàgines del projecte.
Diumenge: segona part del torneig a Lohr, semifinals i final de consolació.
Diumenge tarda: menjar alguna cosa a casa.
Diumenge vespre: despedida d’en Xupi, l’Erin i la Ilona.
Per cert, ara que hi penso. I el projecte???

Gràcies Bruce

En principi, la funció d’aquest bloc és la d’explicar fets relacionats amb la meva estada a Alemanya, per això no he fet crònica dels caps de setmana en que he tornat al meu país. Però el passat cap de setmana vaig viure una experiència que encara cueja mentre jo ja torno a ser a Würzburg.
Bàsicament voldria donar les gràcies al senyor Bruce Springsteen; no per tots els anys que porta acompanyant-me, simple i únicament pels dos concerts que em va permetre presenciar al Camp Nou. No trobo les paraules per descriure l’experiència. Em limitaré a donar-li les gràcies per permetre’m escoltar Brilliant disguise, Candy’s room, I’m goin’ down, Rosalita, Atlantic city o Summertime blues en directe. Gràcies perquè cada vegada que el veig supera l’últim concert. Gràcies per demostrar-me que després de quaranta anys fent el mateix pot disfrutar igual o més que el primer dia, intentant superar-se dia a dia. I sobretot per permetre’m cridar que no soc un noi, que soc un home i que crec en la terra promesa sense que em prenguin per boig.
Per cert, no sé si vaig ser l’únic dels 75000 assistents que va tenir la sensació que en Bruce estava tocant únicament per mi. És una sensació que he tingut cada vegada que l’he anat a veure.

Ja tinc feina

El passat cap de setmana vaig poder donar-vos la notícia personalment a molts de vosaltres. Amb altres no vaig poder fer-ho, aquest és el mutiu de l’escrit.
Doncs sí, ja tinc feina. A Alemanya. A Braunschweig. Al Fraunhofer IST. Sí, mateix, país, mateixa ciutat i mateixa empresa. La veritat és que el balanç dels vuit mesos i mig a Braunschweig van ser totalment positius, tant en el terreny professional com en el social/lúdic.
Serà difícil tornar a repetir un balanç com aquest, moltes coses seran diferents, però el punt de partida d’aquesta nova etapa és prou engrescador.
També vull confirmar la meva renovació amb el TSV Timmerlah.

Cap de setmana nº50

Podria fer un copiar + enganxar de la crònica del cap de setmana passat, però no ho faré. Dissabte a la nit vam sortir una estoneta.
Perdoneu el retard, com veieu l’espera tampoc ha merescut gaire la pena.

Un any

A la majoria de vosaltres el dia 12 de juliol us sonarà com un dia qualsevol; bé, a en Domènec no, per molts anys Domènec! Per mi tampoc ho és. Avui fa un any vaig començar un viatge ple d’alegries i bons moments. També n’hi ha hagut de no tan bons, però tenim sort que la memòria és selectiva i els esborra aviat :)
Avui fa un any se’m presentava un viatge ple d’il·lusió i esperança per que tot sortís bé, però conscient que no tot serien flors i violes i que la cosa podia no sortir bé.
Avui fa un any Thunder road em va posar els pèls de punta com no ho havia fet mai, aquell dia la música va parlar més que els seus versos. I el seu últim vers ha continuat sonant en el meu cervell durant tot l’any, sobretot quan les coses no acabaven de rutllar; un any després i a punt d’acabar el viatge, crec que puc dir que ho he aconseguit. Ja tinc ganes de començar-ne un de nou, amb nous reptes, noves il·lusions i noves esperances.
Tot i els 1500 Km de distància física, la distància afectiva ha estat bastant més petita. Sense vosaltres no ho hauria aconseguit. Gràcies a tots.

Disculpes

Perdoneu que aquests últims dies no estigui actualitzant el bloc. He d’aplicar tot el meu talent literari a redactar el projecte.

Cap de setmana nº49

Cap de setmana apassionant com els últims. Almenys aquest cap de setmana no hi ha hagut futbol. A destacar la barbacoa de dissabte a Straubmühlweg que ha salvat el cap de setmana.

Final de l'Eurocopa 2008

La final de l’Eurocopa del 2008 es presentava plena d’al·licients, per una banda jugava la selecció del meu país d’acollida, i per l’altra era contra l’etern rival.
Preveient el 100% d’ocupació dels bars del centre de Würzburg, ens vam presentar dos hores abans del partit a l’Sternbäck. La foto va ser presa durant aquest interval de dues hores:

El partit no el penso comentar, apart de preguntar-me, on era en Podolski? on era l’Schweinsteiger? on era en Ballack? no hi ha cap porter millor que en Lehman entre els 82 milions d’habitants d’Alemanya? (potser no, tenint en comte que el suplent era Robert Enke), no tenen ningú més paquet que en Mario Gómez per treure a 10 minuts del final?
Després del partit, em pensava que tocaria retirada a casa, però no. Per sort els alemanys celebren fins i tot les derrotes, no vull imaginar com estaria Sanderstraße en cas de victòria germànica.
Durant la “celebració” em vaig trobar un grup d’individus de procedència sudpirinaica, que fent gala de la típica tolerància hispànica davant de posicions diferents a la pròpia, van intentar esborrar les banderes alemanyes de la meva cara tot deixant anar: “chaquetero”, “¿dónde me vas de deutsch?” i “¿dónde me vas con la camiseta de ésta selección de mierda?” menjant-me l’orgull, vaig abandonar l’escena el més ràpid que vaig poder sense voler entrar en polèmiques, segurament els meus arguments (per molt ben estructurats que haguessin sigut) haurien estat del tot incomprensibles pel cervell d’Australopitec que hi havia dins els seus caps.

Cap de setmana nº48

El pitjor cap de setmana dels 48 que porto a Alemanya. Tot el cap de setmana tancat a casa, i quan surto em trobo la victòria nyapanyola, acompanyada del partit de merda de la meva selecció. L’únic consol que em queda és que no vaig haver de suportar les celebracions espanyoles a Catalunya.
Passo de fer més crònica.

Reflexió

Em cgao en la ptua mrae que els va abirarr a piarr, fnis i tot auqí dlat m’han de dnaor pel cul.
Segons un estudi d’una universitat anglesa, no importa l’ordre amb que estiguin escrites les lletres, la única cosa important és que la primera i la última lletra estiguin escrites en la posició correcta. La resta poden estar totalment desordenades i tot i així, ho podreu llegir sense problemes. Això és perquè no llegim cada lletra por ella mateixa, sinó la paraula com un tot. Personalment, espero que no sigui veritat.

El projecte II

Utilitzaré l’escrit d’avui per dir que el projecte va avançant. Ara el dubte que tinc, és saber si el dia 15 de juliol estarà acabat com tenia previst o si m’hauré de quedar el mes d’agost a Würzburg per acabar-lo enlloc d’anar-me’n d’excursió per Europa.
Us penjo una foto de la planxa de fibra de vidre que he fet, dijous vaig tallar les provetes i la setmana que ve farem els assajos. Espero que aquest escrit hagi servit per tranquil·litzar el pare i la mare.

Handbol a Baviera III

Ahir a l’entrenament a Waldbüttelbrunn ens van presentar el fisioterapeuta i el psicòleg de l’equip (mental Trainer); sí família, un equip amb psicòleg; aquí hi ha nivell. Hi ha moments que em pregunto què hi faig allà.

Cap de setmana nº47

Divendres tarda: spinning a Waldbüttelbrunn.
Divendres nit: clausura.
Dissabte matí, migdia i tarda: clausura.
Dissabte vespre: tip i fart d’estar tancat a casa, vaig agafar un parell de birres i vaig reunir-me amb els belgues (Hannah, Thierry i Tom), així vaig socialitzar i vaig practicar el meu flamenc. A les onze ja era a casa.
Diumenge matí, migdia i tarda: clausura.
Diumenge tarda: ajudar els belgues a acabar de preparar el vespre belga, que coincidia amb la seva festa de despedida.
Diumenge vespre-nit: vespre belga, que va consistir en un deliciós àpat típic belga i una mica de festa de despedida pels amics belgues que abandonaran Würzburg aquesta setmana. A remarcar que en aquesta vetllada l’Erin, originària de Pensilvània, es va assabentar que la Hillary Clinton havia abandonat la cursa per la candidatura demòcrata.
Com veieu, un cap de setmana força monòton, el projecte apreta; no és que hagi escrit molt i molt, però si més no, ja tinc les idees més clares i ja tinc l’estructura a seguir. A partir d’ara gas.

Handbol a Baviera II

Dimarts, finalment vaig aconseguir anar a entrenar a Waldbüttelbrunn. Després d’un parell d’intents fallits, ho vaig aconseguir.
La veritat és que el nivell no té res a veure amb el del servei d’esports, és sense cap dubte el millor equip amb qui he entrenat mai, podríem dir que el nivell és semblant al d’un equip de primera estatal a Espanya. Doneu-me un parell d’entrenaments més i us ho confirmaré. Aquest equip juga a la lliga de Baviera, i correspon a la quarta divisió d’Alemanya; encara que si aquest equip es trobés a la Baixa Saxònia, segurament estarien a la cinquena o sisena.
Entrenen cada dia de la setmana, no sé si només és ara que estan amb pretemporada, o serà així durant tot l’any, tampoc em preocupa perquè quan marxi de Würzburg encara no hauran començat la lliga. Pel que m’han dit, dels cinc entrenaments: dos són de córrer, un d’spinning, un d’exercicis de força i només un és amb pilota. La meva intenció és entrenar-hi un parell de dies a la setmana, almenys fins que no acabi el projecte.
L’entrenador és romanès i pel que em van dir havia arribat a ser algú important en el món de l’handbol. El segon entrenador és en Martin, em va dir que havia jugat a la segona divisió Alemanya, i quan em parla, ho fa molt clar i a poc a poc, cosa d’agrair.
La gran diferència entre l’handbol baixsaxó i l’handbol bavarès, és que al final de l’entrenament no hi ha birra. L’explicació que li dono, és que la cervesa típica de Baviera és la Weißbier, i no crec que hi hagi gaire gent amb prou collons com per fotre’s una Weißbier després de l’entrenament, apart de que això suposaria que cadascú s’hauria de portar un got i tota la pesca; una Weißbier necessita calma i el seu temps.
Per cert, ja he provat l’spinning com a entrenament de pretemporada; va ser la meva primera experiència amb bicicleta estàtica combinada amb música de discoteca, i encara que no té res a veure amb una excursió per les Gavarres, no està malament, i a sobre no hi ha la possibilitat de punxar la roda. Ja he decidit quin serà el segon dia d’entrenament a partir d’ara.

Concert d'en Bruce nº9

Per no fer l’escrit excessivament llarg, només comentaré els moments àlgids del concert, els moments en que se’m va posar la pell de gallina:
- Jackson cage: Bon inici, és una cançó que li tinc un carinyo especial. El so es talla a mitja cançó.
- Night: Bon segon inici. No ha estat res.
- Radio nowhere: El so es talla per segona vegada. En Bruce desesperat. Mentre arreglen el problema, en Bruce se’n va amb el públic i que comença a recollir cartells amb peticions del públic.
- Radio nowhere (bis): Tercer inici del concert. A partir d’aquí canya, canya i canya. Mai havia vist la E Street Band amb tanta força. Les guitarres semblava que havien rebentar. Suposo que s’havien de redimir dels problemes de so/elèctrics.
- The promised land: brutal, semblava que l’harmònica ens volia portar cap a la terra promesa. Aquí les guitarres tampoc van parar.
- Spirit in the night: show Bruce, deixant-se agafar pel públic, per uns moments el vaig perdre de vista. Aquesta va ser a petició.
- Magic: semblant a la versió de Mannheim, en Bruce amb la guitarra acústica i la Soozie amb el violí.
- Trapped: petició del públic, no em pensava que l’arribés a sentir mai en directe. Si volia un concert amb força: tres tasses.
- Prove it all night: aaaaggghhhh!!!! Els solos de guitarra.... però sobretot el duo de guitarres final Bruce-Steve.
- Darkness on the edge of town: per què vull que la toqui a cada concert? Guitarra.
En aquest moment em vaig preguntar si en Bruce havia rebut un missatge telepàtic amb les cançons que jo havia d’escoltar.
- Because the night: moment Nils (3 minuts de solo).
- She’s the one: mai l’havia escoltat amb tanta força, ni a la gira del 78. A destacar per sobre de la resta l’harmònica final.
- The river: sense comentaris, The river no els necessita. Una altra petició.
- Devil’s arcade: lo dit sobre la força..... el solo d’en Bruce genial.
- The rising: aquí la gent es va aixecar dels seients, no sé si era perquè els va emocionar la cançó, però veient el repertori de la nit tampoc n’hi havia per tant; o era perquè en Ballack acabava de fer el gol. Aquí no se’m van posar els pèls de punta, però ho volia destacar.
- Last to die: molt molt gran, la versió del Magic no hi té res a fer. Després de preguntar-me qui serà l’últim de morir per un error, em vaig començar a preguntar si en Po tenia raó al considerar-la la millor del disc, vaig tenir la resposta al cap de 20 segons.
- Long walk home: la meva. És i serà la millor del Magic sense cap dubte, sobretot mentre la continuï tocant en directe d’aquesta manera. El violí del principi és brutal, per què no hi és al disc? La guitarra d’en Bruce sublim, el saxo d’en Clarence exquisit i els coros de l’Steve convencent-nos que el camí serà llarg, però que ho aconseguirem no tenen preu.
- Badlands: l’apoteosi final abans del bisos, semblava que en Bruce ens volgués alliberar de les males terres a cops de guitarra.
Al repertori no hi havia novetats destacables, però 28 cançons i gairebé tres hores de concert no estan malament. Durant tot el concert en Bruce molt animat, interactuant amb el públic. Brutals les guitarres, sobretot la d’en Bruce, mai l’havia vist o escoltat amb la força que va tocar dilluns, a cada solo semblava que li anés la vida, brutal. Un 10 per en Clarence, el que digui que està acabat, hauria d’haver estat abans d'ahir a Düsseldorf. Llàstima dels problemes del principi, però potser sense aquests problemes no haurien estat ni la meitat de motivats. I no, no ha estat el concert més fluix o menys bo d’en Bruce, ni molt menys. Cada un dels 9 els recordo per alguna raó en especial. I aquest serà recordat per la força, ràbia i motivació amb que va tocar tota la banda; la crònica de backstreets.com ho referma, no va ser només a mi que m’ho va semblar.
Per cert, quatre cançons del Born in the USA, potser les més prescindibles del disc, però genials les quatre.
Les fotos demostren la interacció amb el públic.

Precrònica del concert d’en Bruce nº9

Dilluns havent dinat, 350Km em separaven d’en Bruce, i com que contava que ell no vindria, me’n vaig anar cap a Düsseldorf. Una petita distància per un fan com jo.
El trajecte avorrit. Arribo a Düsseldorf i el GPS em porta a un barri a les afores de Düsseldorf a uns dos quilòmetres de l’LTU Arena. Després de donar unes quantes voltes aparco en el primer pàrquing que trobo. Només d’entrar al pàrquing, al veure que estava pràcticament buit i havent-hi concert d’en Bruce, la intuïció em va dir que l’estadi no era gaire aprop, però preferia caminar que estar perdent el mateix temps donant voltes amb el cotxe. Efectivament, per arribar a l’estadi vaig haver de caminar 20 minuts, almenys a l’hora de sortir estaria lluny del merder.
Arribo amb temps, contava que amb la meva entrada podria entrar a la pista, però no va ser així, així que vaig haver d’anar cap al seient que em tocava. Vaig tenir temps de fer un bratwurst, unes patates i la meva birreta.
El concert comença amb mitja hora de retard, què hi farem. A la meitat de la primera cançó el so se’n va de cop!! es para el concert (fortíssim). Tornen a començar amb una altra cançó, a la tercera torna a marxar el so!!!! jo ja em pensava que no continuava el concert. A partir de llavors el so va ser força deficient, però bé, en Bruce és en Bruce, i el tiu em faria vibrar fins i tot amb un ukelele desafinat.
Vaig tardar 45 minuts per sortir dels voltants de Düsseldorf, perquè a la ciutat no hi vaig ni entrar. I el viatge va ser llarg, cansat i pesat, però cap a les tres vaig aconseguir arribar a casa.
La crònica musical del concert la deixo per demà. He d'acabar de digerir el concert.
Em va costar però el vaig trobar.

Cap de setmana nº46

Divendres nit: Unsonst und Draussen Festival, un festival de música, rollo barraques amb varis escenaris, que ha durat un cap de setmana.. Divendres ens hi vam presentar a les 11, a les 12 tancaven, així que vam haver de continuar la festa al Vivas una discoteca on feien festa espanyola.
Dissabte migdia-tarda: esmorzar a quarts de dotze i treballar una mica amb el projecte.
Dissabte tarda: barbacoa a can Xupi, érem quatre però va estar prou bé, tips i farts vam anar cap al U&D festival.
Dissabte vespre: al festival un altre vegada, aquest cop hi vam anar una mica més aviat. A la 1 a casa.
Diumenge matí: a casa treballant un xic.
Diumenge migdia: em va visitar l’Ignasi, excompany de classe de mecànica, ha fet la superior a Alemanya, i està treballant a la Mercedes a Stuttgart. Vam anar a menjar al centre i després vam treure el nas al U&D festival.
Diumenge tarda: a casa.

Handbol a Baviera I

Teòricament aquest escrit s’hauria de titular Handbol a Alemanya VIII, però com que estic a Baviera i aquí l’handbol competeix en popularitat amb el cúrling masculí i és un món completament diferent (sense birra al final de l’entrenament), obriré una nova sèrie.
La veritat és que vaig començar a entrenar amb l’equip del servei d’esports de la universitat, perquè és el primer que vaig trobar. Al servei d’esports fan dos tipus d’entrenaments: el de principiants i el de competició. Em va semblar que després de deu anys jugant a handbol, ja podia entrenar a l’equip de competició, que encara que tinguessin un nivell més alt que el meu, em serviria per millorar. Era una hora a la setmana (quasi res) però vaig pensar que era millor allò que res.
El primer dia vaig anar directament a l’entrenament dels iniciats, i em vaig trobar, que exceptuant el que porta l’entrenament i un parell més, el nivell era tirant a discret (en alguns casos amb dificultat per agafar la pilota i tot). Això m’ha permès treure el central que portava dins, que havia estat tants anys amagat i que no havia pogut sortir mai a la llum (sí, en Roger fent de central). Ja que el borni és el rei en el món dels cecs, em podia considerar el rei en el món dels jugadors d’handbol bavaresos.
Així doncs, vaig preguntar si sabien d’algun equip on poder entrenar amb més freqüència (i intensitat). Em van dir que a Würzburg no hi havia cap equip que valgués la pena (el que us deia de la popularitat), però que podia provar a Waldbüttelbrunn, un poble al costat de Würzburg que té un equip que juga a la lliga de Baviera i que entrenen cada dia com Déu mana. Vaig posar-m’hi en contacte i aquest dimarts començaré a entrenar-hi.
A veure que tal, en un capítol futur us informaré de com ha anat.

Edat 2ª part

Perdoneu que us atabali una altra vegada amb el mateix tema, però us heu adonat que en aquest sentit he arribat més lluny que personatges com Kurt Cobain, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrisson, Brian Jones o James Dean?

Dimonis i pols

Tinc el dit al gallet
Però no sé a qui creure
Quan et miro als ulls
Només hi ha dimonis i pols
Som lluny de casa
Casa és lluny de nosaltres
Sento un vent brut bufant
Dimonis i pols

Tinc Déu del meu costat
Només estic intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et pot tornar el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
I l’omplirà de dimonis i pols.

Ahir vaig somiar en tu
En un camp de sang i pedres
La sang es va assecar
L’olor va començar a enlairar-se
Ahir vaig somiar en tu
En un camp de fang i ossos
La teva sang es va assecar
L’olor es va enlairar

Tenim Déu del nostre costat
Estem intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et tornarà el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
L’omplirà de dimonis i pols

Ara cada home i cada dona
Volen prendre el camí correcte
Trobar l’amor que Déu els permeti
I la fe que Ell controla
Tinc el dit al gallet
I aquesta nit la fe no és suficient
Quan em miro cor endins
Només hi ha dimonis i pols

Quanta raó que té a vegades el tiu. Segon homenatge a en Bruce, gràcies per seguir aquí, tan a les verdes com a les madures.

Cap de setmana nº45

Cap de setmana de relax total.
Divendres tarda: córrer una mica.
Divendres nit: a casa.
Dissabte i diumenge: en un poble de 700 habitants perdut al mig de Baviera. Tot l’atabalament de la setmana ist vorbei (no trobo una expressió amb català que ho defineixi millor). Per tornar a Würzburg vam haver d’agafar quatre trens i el viatge va durar casi quatre hores, molt d’Alemanya, però ......
Diumenge vespre: va caure el ruixat del dia quan arribava a casa i volia anar a veure el partit de la selecció amb tota la gent, em va fer mandra sortir i em vaig quedar a casa a gaudir de la victòria contra Polònia.

Eurocopa Àustria-Suïssa

Demà comença l’Eurocopa de futbol, aquesta serà la primera vegada des que tinc ús de raó, que se’m presenta una competició internacional de futbol amb un equip preferit. És una sensació nova i respon al 3% de la meva vida que he passat en territori alemany.
Ja fa dies que tot el país s’està omplint de banderes alemanyes. A la gasolinera, si poso 30 litres de gasolina o més quatre vegades em regalaran una motxilla amb els colors de la bandera alemanya, el gasolinero quan em va informar d’això em va deixar anar: “Es ist Deutschland, aber....” (és d’Alemanya, però....) vaig entendre que s’excusava per no tenir-la amb els colors d’Espanya, li vaig respondre amb “es passt” (ja em serveix), no tenia ganes de donar explicacions, era tard i hi havia clients esperant-se.
Així doncs, amb motxilla o sense, aquest cop Alemanya tindrà un nou seguidor, encara que sigui de sang catalana. I suposo que així serà fins que al meu país no el deixin participar en competicions oficials.
La foto que us penjo, és la d’un cotxe amb unes banderetes penjades a la finestra molt típiques aquests dies, molts cotxes alemanys les porten posades.


Perdoneu el bombardeig d’escrits d’aquests últims dies, no sé què ho deu fer, potser és l’stress del projecte, la calor excessiva o ves a saber què; però cada dia tinc alguna cosa a dir. Visca la teràpia anti-stress. Espero que el cap de setmana em serveixi per relaxar-me.

Edat

La veritat és que aquesta és una de les qüestions que sovint em passen pel cap des de fa temps.
Em va passar pel cap per exemple, quan em vaig plantejar anar d’Erasmus, amb 28 anys que tindria (i que ja tinc), em pensava que potser ja m’havia passat l’arròs per aquestes coses. També em passa pel cap al plantejar-me quants anys d’handbol em queden, un jugador tècnic pot jugar fins als 40, però jo que de tècnica no vaig massa sobrat, el dia que el cos comenci la seva decadència natural m’ho hauré de plantejar, el cos d’una persona no és el mateix als 30 que als 22. Em va passar pel cap quan vaig arribar a Braunschweig on els meus companys estaven entre els 21 i els 24. L’únic que em tranquil·litzava és que segons deien n’aparentava 23 (ara ja diuen que n’aparento 24).
Fins ara els símptomes eren més aviat infundats, fruit de massa temps sense res a fer i de pensar massa. Però ahir em vaig assabentar d’un nou amic que es casa, Felicitats Albert! i ja en van tres. I no és que siguin més grans que jo, els tres són de la quinta d’or (la del 80). Últimament altres persones em reclamen un replanteig de la vida un cop acabats els estudis. La veritat és que tot això se’m fa molt gros i ho veig molt lluny.
Potser és immaduresa, potser és la síndrome de Peter Pan, però tramps like us, baby we were born to run, i per molt de temps.

Putada

Una putada és ser català, arribar a una aula on es fa classe amb alemany, que està plena d’alemanys i l’únic ordinador lliure sigui el de la primera fila on hi ha el projector connectat. Sí, avui m’han fet la putada més gran del món.

Rossi

Avui us vull parlar d’un dels meus ídols. El seu nom és Valentino Rossi. Ídol a nivell esportiu, perquè poques persones sobre la capa de la terra poden fer el que fa ell sobre una moto, i perquè poques persones tenen el seu palmarés. I ídol a nivell personal, perquè poques persones saben encaixar les derrotes tan bé com ell (encara que estigui cremant per dins), i encara més important, ningú sap celebrar les victòries com fa ell, amb tanta gràcia i tan poca supèrbia.
He de reconèixer que després de la decepció del 2006, l’any passat en que no va poder fer res contra l’Stoner i la Ducati i després de veure la cursa de Qatar (on li van passar la mà per la cara), em vaig començar a témer el pitjor: la caiguda d’un ídol a nivell esportiu. Però les últimes tres curses (encara que no hagi tingut la ocasió de veure-les), m’han confirmat que estava del tot equivocat. Així doncs: Bravo Rossi!!!
Brutal el casc de diumenge passat.

Cap de setmana nº44

Divendres tarda: n’estava fins els ... de calor i no vaig poder refusar una invitació per anar a unes piscines a l’aire lliure que hi ha a Würzburg. Una tarda de primera: solet, piscineta i bona companyia. Bé, perfecte fins que una Gewitter va fer acta de presència, això vol dir, tot fosc amb cosa de minuts, vent de collons, pluja, llamps, trons i al cap de 15 minuts tot ha passat. Vam haver de marxar corrents.
Divendres nit: divendres va començar el Weinfest a Würzburg. Una fira del vi que es fa cada any a la meva ciutat i que dura de divendres al diumenge de la setmana següent. El més destacat de la fira és que tenien ½ metre de Bratwurst!!! Això vol dir que aquestes sensacionals salsitxes no són producte únic dels mercats de nadal, i que la informació que vaig penjar la setmana passada era falsa (no va ser amb mala fe).
Dissabte: excursió de cap de setmana a Munic.
Dissabte tarda: visita del centre de la ciutat, del parc Nymphenburg i de l’Allianz Arena.
En aquests moments una part del grup es va retirar cap a Würzburg.
Dissabte vespre: si érem a Munic, havíem d’anar a un Biergarten, ja en començava a estar fart de tan de vi a Würzburg. Currywurst acompanyat d’un Maß.
Diumenge: visita del museu BMW, de l’estadi olímpic i de l’Englische Garten.
Diumenge tarda: tornada a casa.
Les fotos: una de grup, dissabte quan encara hi era tothom; una foto del centre de Munic i les dues últimes, dues de les joies que hi havia al museu BMW, com veieu l’estil sobre una moto encara no l’he perdut.

La moto a Alemanya

Un cop em van confirmar la meva estada a Alemanya per més d’un any, em vaig plantejar endur-me la meva estimada amb mi. Però varis condicionants em van frenar:
- L’equipatge per un any.
- El temps al nord d’Europa, el suposava fred, amb pluges quasi diàries i nevades freqüents.
- El greuge que crearia amb el doscentsaca.
Un cop a Braunschweig em vaig adonar que la moto era menys popular a Alemanya que a Catalunya, encara que em va sorprendre amb positiu el número considerable de motos que hi havia pel carrer (vaig arribar a l’estiu amb bon temps). Un cop va arribar a l’hivern, durant mesos la única moto que vaig avistar va ser un Monster d’un tiu que l’agafava dia sí, dia també, plogués, nevés o fes fred; i que es movia pel nordest de BS.
Em vaig assabentar que es fan assegurances de moto per mig any, cosa que està prou bé.
No sé com és l’hivern a Würzburg, però es veuen forces motos pels carrers, de fet, el temps també es força més propici per les motos que al nord, si més no, hi plou menys.
Espero que aquest any d’abstinència motorista m’hagi fet millor persona (perquè si no ha servit ni per això, seria una putada) i m’hagi demostrat que res és imprescindible. Encara que de tant en tant encara la trobi a faltar.
La foto la vaig fer el cap de setmana passat pujant a Cadaqués.

"Temps alemany"

Durant la meva última visita vaig haver de sentir frases com: “Has portat el temps d’Alemanya” o “Has vingut pel bon temps?” no penso fer cap comentar cap comentari al respecte.
Va ser arribar a casa el dilluns i “tornar” a passar calor, després de tota la setmana flirtejant amb la barrera psicològica dels 30º, avui hi hem arribat. L’únic que trobo a faltar a Würzburg és una platgeta. Comença a ser hora de canviar els prejudicis respecte la climatologia d’Alemanya, almenys del sud d’Alemanya.
Us penjo la gràfica de temperatures d'avui perquè us ho cregueu.

El meravellós món del Wurst

Després que en la visita d’aquest cap de setmana hagi rebut la suggerència d’escriure sobre el tema; avui voldria parlar de les salsitxes alemanyes, anomenades Wurst amb alemany (de fet, hauria de dir Würste si és amb plural). Com haureu notat en varis dels meus escrits, endrapar salsitxes és un dels hobbys preferits dels alemanys. Avui faré un repàs de les diferents tipologies.
- Bratwurst: el més típic, salsitxa standard. Seria semblant a una salsitxa com les de Catalunya, però la carn està picada més fina, i pot ser de porc, vedella o xai. Es pot trobar en varies llargades i diàmetres. Se’n pot trobar al König de Girona, però fet a la planxa i (ni que sigui la planxa del König) no té res a fer amb un Bratwurst alemany fet a la brasa.
- ½ metre de Bratwurst: com l’anterior amb una llargada de 50cm, típic dels mercats de Nadal.
- Weißwurst: típic de Baviera, la característica més important és el gust dolç que té i el color blanc. Personalment el trobo desagradable. Al ser bavarès sol venir acompanyar d’un Bretzel (un tipus de pa amb forma de llaç), com el de la foto.
- Currywurst: menjar típic alemany, l’aspecte és similar al dels frankfurts que es coneixen a Catalunya, encara que són més llargs (uns 25 cm) i més gruixuts (uns 3 o 4 cm de diàmetre), està banyat amb ketchup i a sobre si posa curry en pols. SEMPRE es menja acompanyat de Pommes (patates fregides). El dia que a la Mensa de Braunschweig donaven Currywurst, era el dia que hi anava més gent.
- Thüringer Bratwurst: Bratwurst típic de Thuríngia, provinent d’aquesta regió alemanya, semblant al Bratwurst standard.





- Bockwurst: salsitxa amb la carn ja cuita, es ven amb pots de conserva. He vist gent que se’ls menja directament del pot, no ho he provat mai. Per escalfar-los, encara que es podria fer amb un microones; tradicionalment es fa amb aigua en una olla a temperatura moderada, i la gent els va agafant de l’olla. Normalment es mengen en àpats comunitaris, actes socials i celebracions varies.
- Wurst farcit de formatge embolicat amb bacon: els vaig descobrir al súper l’últim dia que vam fer barbacoa.
Els Bratwurst se solen menjar a mode d’entrepà, amb un pa que és força més petit que la salsitxa (com ha de ser) i es pot menjar acompanyat d’alguna salsa, ketchup o mostassa.
Aquestes serien les principals tipologies/característiques de Würste. Encara que també hi ha imitacions com ara el Hotdog guarro que es pot trobar arreu del món, encara que la provinencia de la carn no està tan clara i la longitud del pa és la mateixa o superior que la de la salsitxa. No deixar-se enganyar per imitacions barates.
I ja que aquest escrit ha sortit d’un suggerència, gràcies Po, us vull animar a proposar temes que no us deixin dormir referents amb la cultura alemanya.

Final de la lliga de campions

Ahir, com molts de vosaltres sabreu, es va disputar la final de la lliga de campions, i tot i no ser un gran aficionat al futbol passiu, vaig trobar que era una bona ocasió per socialitzar i em vaig afegir al grup.
Vam quedar a les vuit per trobar un bar on veure el futbol, però la champions és la champions i tot estava a petar. Al final decidim anar a casa d’en Thierry, ja que tenia satèl·lit i viu al centre de Würzburg. Aconseguim sintonitzar amb el partit dos minuts abans de començar, perfecte. Encarreguem una caixa de birres (aquí a més de pizzes a domicili tenen servei de birres a domicili) i a disfrutar del futbol sense preocupar-me si el meu equip guanya o perd, amb els col·legues i unes birres.
A priori preferia que guanyés el Manchester, mai m’ha agradat la manera amb que el Chelsea ha arribat a la primera línia del futbol europeu, però la presència de Cristiano Ronaldo (un tiu tan odiós com Fernando Alonso o Jojjo Lorenzo) i la no presència d’en Mourinho a la banqueta del Chelsea anivellava la balança de les meves preferències.
Un cop començat el partit, tot i no posar els cinc sentits en el partit, em va agradar més el joc del Chelsea (no sé per què). A la mitja hora, galleda d’aigua freda, gol d’en CR, el pitjor que podia haver marcat. Sort que just abans d’acabar la primera part, va aparèixer en Lampard i va igualar la cosa.
Als penals van fallar els que havien de fallar, en CR, en Thierry (el record que en tenia dels partits contra el Barça encara està viu) i l’Anelka, que tot i no fer gaire res al Madrid, em vaig quedar amb la seva cara.

Futbol a Alemanya III

Avui us vull parlar del futbol a Alemanya, però des del punt de vista de practicant. Sí família, a Würzburg puc dir que jugo més a futbol que a handbol.
Al sud d’Alemanya l’handbol no és tan popular com al nord, per tant, no és fàcil trobar quatre matats que vulguin jugar a handbol; aquí (com a pràcticament la resta del món) és més fàcil trobar gent que vulgui jugar a futbol. I com que un servidor no té manies a l’hora de cremar greixina, m’he convertit en un jugador habitual de futbol. Els dimarts sol ser futbol sala i els dimecres o dijous a l’aire lliure sobre herba artificial.
La veritat és que la meva condició d’handbolista i la meva poca habilitat amb una pilota als peus són un handicap important, però el grup m’ha acceptat com un més.
Aquests partidets són una ocasió immillorable per lluir la samarra de la selecció nigeriana amb el dorsal número vuit de Mutiu Adepoju.

Us penjo una foto de les bambes que faig servir per jugar a fumbol. Són les esportives que feia servir per jugar a handbol fins el mes de desembre, que les vaig jubilar per velles, però amb un petit “remiendo” poden continuar funcionant setmana rera setmana, encara que cada dia hi hagi de posar un parell de capes noves d’esparadrap. En aquests moments calculo que hi deu haver unes set o vuit capes. Per sort, demà vinc cap a Girona i podré endur-me unes bambes velles que estiguin una mica millor que aquestes.

Cap de setmana nº43

Divendres nit: sortir per Würzburg, vam acabar en una discoteca on feien una festa espanyola, això vol dir, dj espanyol amb música del seu país. Aviat a casa.
Dissabte: només vaig sortir de l’habitació per anar a buscar uns apunts a l’habitació de l’Agnes (viu al vuitè pis).
Diumenge migdia: finalment vaig aconseguir intuir les curses de motos, a mitja cursa vaig trobar una pàgina web on podia veure la cursa a mig fotograma per segon, per això dic intuir i no mirar. Felicitats Valentino.
Diumenge tarda: no em vaig resignar a passar un altre dia tancat a casa. Com que en Xupi li fotia pal baixar a la ciutat, em vaig decidir a visitar-lo, així aprofitava per moure les cames. Tornant de can Xupi em vaig dir, per què no vas fins a Zellingen? Hi ha un carril bici que va seguint el Main fins a no sé on passant per Zellingen, mai he anat més lluny d’aquest poble, 20 Km són suficients, sobretot si després se n’han de fer 20 més per tornar a Würzburg.
Diumenge vespre: dutxa, sopar i descansar.
Us penjo un parell de fotos de la meva habitació, que és on he passat la major part del cap de setmana i de pas us feu una idea de com és, falten la cuina i el bany, però amb 17 metres quadrats que té l’habitació us podreu imaginar que no són res de l’altre món.

Visita

La setmana passada vaig decidir, que el cap de setmana que ve el passaré per terres catalanes. És a dir, aterratge a l’aeroport Girona-Costa Brava dijous al vespre; i enlairament cap a Hahn dilluns al matí. A veure si aquest cop puc estar una estoneta amb tots vosaltres.

Hochdeutsch i hochspanisch

L’alemany té molts dialectes, de fet, cada regió té el seu dialecte. A Braunschweig és on es parla l’alemany més standard, que ells anomenen Hochdeutsch (alt alemany), vindria a ser com l’espanyol de Valladolid o el català de Vic. A la zona de Hannover/Braunschweig és on va néixer l’alemany. És d’agrair que aterrés a Alemanya en aquelles contrades. A Bavaria parlen un altre dialecte molt xungo, hi ha gent que diu que és una altra llengua i tot, en vaig sentir dues frases i en vaig tenir prou per entendre el perquè. A Würzburg, tot i ser Bavaria, no parlen bavarès, parlen frankonià (de la regió de Frankonia, dins el land de Bavaria), més semblant al hochdeutsch, però complicat d’entendre, de fet, com tot l’alemany. La sort que tenim els estudiants Erasmus de Würzburg que intentem parlar alemany, és que els tutors ens parlen amb hochdeutsch, i al no ser el seu “dialecte matern” parlen més lent i clar que a BS.
Aquesta situació també hi és amb l’espanyol, on podríem dir que l’espanyol d’Espanya és el hochspanisch (com el va definir un mexicà dilluns passat) i el castellà que es parla als diferents països de sudamèrica serien els dialectes. Segons els hispanoparlants americans una de les característiques del hochspanisch és que els espanyols parlen molt ràpid i costa d’entendre’ls. He sentit acudits de sudamèricans i escarneixen els espanyols parlant ràpid, sense que se’ls entengui res.
Per tant, trobo que a les trobades hispano-germàniques d’intercanvi lingüístic, les alumnes alemanyes (totes són de sexe femení menys en Sebastian) m’haurien d’agrair d’alguna forma, poder tenir un conversador que parli hochspanisch de forma lenta; encara que sigui amb accent de Girona, cosa que encara no han notat.

Ruta vinícola 2.0

Aquí teniu les fotos que us devia.

Part del grup a l'entrada d'Eibelstadt, abans de començar la ruta. Falten en Sebastian, en Tom i un dels indis que no sé on eren i l'Elisa que estava tirant la foto.
Jo amb el gorro de mudar i la meva taça del mercat de Nadal de Braunschweig, amb pare Noel i tot.

Ruta vinícola

Com us vaig avançar ahir, dilluns vam fer una excursió gastronòmica pels voltants de Würzburg. I veient que ningú penja fotos, faig l’escrit i si algú fa el pas, us les penjaré més endavant.
Només dir que a la regió de Würzburg és on diuen que es fa el millor vi d’Alemanya, tampoc és garantia de gran qualitat; pel que fa a la birra sí, però en vins encara els queda una mica per atrapar-nos.
Vam quedar a les 11.30. Al final vam sortir que eren casi la una, els alemanys eren minoria i no van ser capaços de fer-nos seguir el timming establert, hi havia massa llatins i quatre indis. La ruta, consistia en una caminada d’uns 4-5 quilòmetres pels voltants d’Eibelstadt (a 10Km de Würzburg) amb quatre parades a mode d’avituallament durant la ruta on poder comprar vi i alguna cosa per menjar. El sol era de justícia, per tant, jo com a bon previsor em vaig endur el meu gorro de mudar (el de Jägermeister). Les meves regles eren clares: si això és típic de la zona, ha d’anar acompanyat d’un brasfurs. Per tant, a cada parada got de vi i brasfurs.
Primera parada: just a la sortida del poble, després dels 10 Km amb bici i caminar 200 metres jo ja tenia gana i vaig acompanyar el brasfurs i el got de vi amb unes patates fregides, tothom sap lo perillós que és el vi amb la panxa buida.
Segona parada: aquí es produeix el xoc emocional del dia: NO TENIEN BRASFURS!!! Només servien kebabs, no vaig permetre que el pànic s’apoderés de mi, vaig mantenir la calma i no em vaig deixar seduir per un simple kebab. Podia esperar a la següent parada. El got de vi no els el vaig perdonar.
Durant tot el trajecte cap a la tercera parada vaig estar reflexionant sobre com podia ser que el kebab hagués aconseguit penetrar en aquests estrats de la cultura alemanya.
Tercera parada: per compensar la tragèdia de la parada anterior vaig decidir demanar un Currywurst amb patates per acompanyar el got. Abans d’abandonar el tercer oasi vaig demanar el brasfurs que tocava per anar-me’l menjant pel camí.
En aquests moments el sol ja portava unes quantes hores caient amb ràbia sobre els clatells dels meus companys de travessa (jo portava el gorro).
Quarta parada: parada sense massa història, brasfurs, got i la gent més alegre que de costum.
Cap a les sis o les set tornada cap a Würzburg. Uns quants es van quedar i van repetir a on havia estat la primera parada. Jo vaig passar.
Per tant, aquest cap de setmana, a més de recuperar el color de pell, també he recuperat la cara de salut. La meva papada ha recuperat tota l’esplendor perduda degut a la pràctica excessiva d’esport.

Cap de setmana nº42

Perdoneu el retard en la crònica, però a Alemanya el passat cap de setmana ha tingut tres dies, ja que aquí, com a bons catòlics celebren la segona Pasqua.
Divendres vespre/nit: a casa.
Dissabte matí: al súper a comprar la matèria primera per la barbacoa.
Dissabte tarda: barbacoa a Straubmühlberg amb en Xupi i en Hendrik, aquesta setmana ha estat en petit comitè, tothom ha marxat cap a casa. Després de la barbacoa migdiada estirats a l’herba sota un Lorenzo de justícia. Cap al tard vaig tenir remordiments de consciència pel quilo de carn que m’havia menjat i vaig decidir seguir un carril bici que segueix el riu Main fins a Zellingen (anar i tornar 40Km).
Dissabte nit: sortim a fer el toc amb en Xupi i en Guillermo, que coincidint amb que tenia la xati al seu país, va recordar que hi havia altres estudiants d’intercanvi a Würzburg. També havien de venir les “L.A. girls” tres rèpliques de la Hillary Banks, però al final no van venir.
Diumenge matí: vaig seguir els consells d’en Rodolfo Chikilicuatre i vaig gossejar una mica.
Diumenge tarda: vam quedar uns quants per anar a tombar-nos a l’herba al costat del Main, o sigui, continuació del gosseig, aquest cop en comunitat.
Diumenge vespre: presentació en societat de les meves truites de patates, vam quedar amb tres més de la resi per cuinar alguna cosa i així no sopar en la soledat de les nostres minúscules habitacions.
Queda la crònica d’ahir, però m’estic allargant massa, i com que es mereix un escrit per si sol us la penjaré més endavant. A veure si algú em passa alguna de les fotos i us en puc penjar alguna.
Dilluns vespre: festa d'aniversari de l'Elisa i la Julia a Leo-Weismantel. En petit comitè, però va estar prou bé.
Després d'aquest cap de setmana dominat pel sol i les activitats a l'aire lliure, crec que he perdut el color pàl·lid malalt de la pell, adquirit durant més de vuit mesos sota els núvols de Braunschweig.
Per cert, ara que hi penso, avui fa deu mesos que vaig arribar a Alemanya.

El projecte

Ja que s’han alçat veus (bé una, la del meu pare) que volen saber coses sobre el meu projecte de final de carrera, avui faré realitat els vostres desitjos.
El projecte és sobre materials compòsits, és a dir materials com la fibra de vidre o com la fibra de carboni. La fibra de carboni amb alemany es diu Kohlenstofffasser. Sí, ho heu llegit bé i no m’he equivocat al teclejar la paraula: 3 F’s seguides, l’alemany té aquestes coses.
I si voleu saber més coses sobre els materials compòsits, aquí teniu el link del wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comp%C3%B2sit

Crònica esportiva del cap de setmana

Conscient que en l’escrit del cap de setmana passat, tot i que el protagonista fos un torneig d’handbol, la crònica esportiva va brillar per la seva brevetat. Avui intentaré ampliar-la un xic. Sé que durant el cap de setmana passat hi va haver altres esdeveniments esportius importants (gràcies Rossi), però ja han estat prou comentats en altres diaris o pàgines web i no crec que fos capaç d’aportar res de nou. Per tant, anem al gra:
La categoria masculina estava dividida en dos grups, que havien de disputar una lligueta i els dos primers de cada lligueta passaven a semifinals.
Dels tres equips de Braunschweig, el nostre, a priori era el més fort; la meitat de l’equip ha format part del TSV Timmerlah aquest any. Vam fer una primera fase immaculada guanyant tots els partits, tot i la festa al Café Koster de divendres, la festa al pub Aabc de dissabte i dormir dos nits sobre el terra del pavelló (jo només una nit).
La semifinals de diumenge van ser més igualades, contra uns holandesos amb una alçada mitjana que s’acostava als dos metres. Per si no ho sabíeu, Holanda és el país amb l’alçada mitja de les persones més alta del món. Vam guanyar de penal amb el temps acabat, que gran que és en Focko.
La final era contra uns francesos, joves, tot nervi, i una mica cap-calents. Gairebé tots d’origen africà, o sigui, un físic brutal, en la meva vida havia jugat contra tius que saltessin tant. Ens van posar les coses difícils, es van posar 2 a 5, els partits eren de 20 minuts, per tant, teníem poc marge d’error. Però vam mantenir el cap fred i els collons calents, i ells mateixos van marxar del partit després que el seu central em fotés un placatge a l’aire i la conseqüent exclusió, protestes i expulsió, i al final vam guanyar 11 a 7.
Personalment, ha estat una de les vegades que he disfrutat més de l’handbol, tot i no haver fet cap gol en els partits decisius (els de diumenge), suposo que la sensació d’haver fet una bona feina per l’equip, tenir 50 hooligans animant el meu equip i poder fer el gag de les bitlles, hi deuen tenir alguna cosa a veure.

El doscentsaca

Després de casi deu mesos a Alemanya, voldria dedicar l’escrit d’avui a una de les poques coses que no han canviat en la meva vida tot i canviar de país: EL DOSCENTSACA. Company inseparable de fatigues, després de casi deu anys junts continua funcionant igual (o millor) que el primer dia.
Entre els dos últims caps de setmana hem fet 2200km plegats, això i els deu anys de convivència, amb tot el que això comporta, són mutiu suficient per ser protagonista de l’escrit d’avui.

Cap de setmana nº41

Torneig d’Handbol Cirkeltijgers a Groningen (Holanda).
Aquest cap de setmana hi ha hagut nova visita a Braunschweig, aquest cop va ser només una parada tècnica per seguir el viatge cap a Groningen, on vam participar amb la gent de Unisport de Braunschweig en un torneig que s’hi celebra cada any. Érem 60 persones, tres equips masculins i dos de femenins, i l’objectiu era clar: endur-nos el trofeu a l’equip més catxondo-fiestero. Per aquest mutiu ens vam proveir de tot el catàleg de merchandising de Jägermeister (l’Sven treballa al departament de marketing de Jägermeister). I birra en ma, divendres a la tarda vam partir cap a Holanda.
A destacar:
- Divendres, sortint de Braunschweig, no vaig tenir temps de posar tercera, que els companys de trajecte ja estaven fent el primer brindis, no sabeu lo llarg que se’m va fer el viatge i lo poc considerats que van ser amb mi i la meva condició de conductor.
- En Sascha, el nostre porter (uns dos metres d’alt i més de 100kg de pes) va jugar tot el torneig amb una corbata taronja fluorescent (de Jägermeister).
- Alguns dorsals del grup: en Christian amb el 0,33; l’Olav amb el 1100 (el 12 amb binari, és informàtic) o el 33 ½ de no recordo qui.
- A més del trofeu a la millor festa, el meu equip va guanyar el campionat masculí.
- La segona nit en Pol em va acollir a casa seu i vaig poder dormir en un llit de veritat. Gràcies Pol.
- Durant la celebració del títol, vam fer el gag de les bitlles; com el que va fer en Rossi quan va guanyar a Jerez el 2007.
- Durant la presentació dels equips finalistes d’abans de la final, vam fer un ball tradicional alemany, si la selecció neozelandesa de rugby fa una dansa maorí abans de cada partit, nosaltres no podíem ser menys.

Aniversari

Dimecres va ser el meu aniversari, com molts de vosaltres em vau recordar, la veritat és que va ser un dia com qualsevol altre, si no hagués estat, per les trucades, missatges SMS, e-mails i comentaris al bloc.
Aquesta “normalitat” es va trencar al vespre, quan vam celebrar-ho amb tota la gent, primer a la residència i després de festa per la ciutat (encara que alguns van ser baixa en aquesta part de la nit).
Ahir dijous ho vam celebrar més íntimament, amb forma de barbacoa a Straumühlberg, amb en Xupi, el seu company de pis (Joachim), els seus veïns (Flo i Hendrik) i la Tanya, companya búlgara d’Erasmus. Aquestes barbacoes van pel camí de convertir-se en clàssics, com ho van ser les barbacoes al FAL a Braunschweig.
No tinc fotos de la festa a Leo-Weismantel de dimecres, hi havia càmares, per tant, quan algú pengi les fotos, us les penjaré al bloc. Us penjo un parell de fotos de la barbacoa de dijous: l’exemple de la meva plena integració a la societat alemanya: gorro de Jägermeister, got de Franziskanner, polo del Bayern i barbacoa de fons; la segona és de les aletes de pollastre, no n’havíem fet mai i van quedar boníssimes; la tercera és una foto de grup (falta en Xupi) i a més us penjo un vídeo d’en Flo obrint una ampolla de cervesa amb un foli doblegat.
El polo del Bayern és un regal de la colla d’Erasmus, i veient el rendiment del Barça en els últims temps, havia decidit donar-me de baixa com a culé i fer-me seguidor del Bayern; però després del 4-0 contra el Sant Petersburg, he decidit tornar als orígens, al cap i a la fi, és millor perdre 1-0 contra el Manchester a la Champions, que 4-0 contra els russos a la UEFA.

A més voldria donar les gràcies una altra vegada a tots els que em vau trucar, enviar missatges, e-mails i vau escriure comentaris al bloc per felicitar-me.

Handbol a Alemanya (VII)

Com vaig avançar a la crònica del cap de setmana, el passat cap de setmana es va acabar la competició de la Regionsoberliga masculina a la regió sud-est de la Baixa Saxònia.
El TSV Timmerlah ha acabat en sisena posició, empatat amb els cinquens, però com que els empats es desfan amb el goal-average general hem acabat sisens, amb un balanç de punts i de gols positius.
També ens van passar les estadístiques individuals de tots els jugadors del TSV, en el meu cas em vaig sentir orgullós de mi mateix en veure que he estat el jugador de l’equip a qui han ensenyat més targetes grogues.
A més ahir vaig començar el entrenaments amb l’Unisport (l’equip del servei d’esports).El més destacat és que no tenim porter, per tant, com que no podem tirar a porteria (sí que podem, però sense porter no té gràcia) els exercicis de físic són gran part de l’entrenament; cosa que mi no m’importa, ja que és la millor manera de cremar les birres, barbacoes i dinars del Mensa.
Po, els temes que vas proposar en l’últim “Handbol a Alemanya” em semblen molt bé, però fins ara no he cregut convenient escriure sobre el tema/es. Però no tanco la porta a res.

Cap de setmana nº40

Cap de setmana de retrobament amb Braunschweig. Fa un mes quan vaig abandonar Braunschweig i sabia que no era un adéu sinó un a reveure, i així ha estat. La crònica:
Divendres vespre: festa d’aniversari de la Marjorie, companya d’Erasmus francesa. La festa va continuar al bar de Leo-Weismantel (la meva resi), encara que els vaig haver de deixar aviat, dissabte havia de matinar.
Dissabte: viatge cap a Braunschweig.
Dissabte tarda: partit a Salzgitter, l’últim de la temporada, després d’una desastrosa primera part vam acabar guanyant (24-30). Un cop a Braunschweig, em vaig trobar amb la gent d’AIESEC, que casualment feien una barbacoa :-) els vaig haver d’abandonar aviat, perquè havia d’anar a la festa d’aniversari d’en Crit, el veritable mutiu de la visita a Braunschweig.
Dissabte vespre/nit: festa d’aniversari d’en Crit, no era una festa d’aniversari qualsevol, en feia 30 i està solter, per tant, això a Alemanya és una gran festa d’aniversari. M’agradaria penjar alguna foto de l’aniversari, però no portava la càmara i no crec que a en Crit li fes molta gràcia saber que un tiu amb unes patilles de pam i mig va penjant a internet fotos seves amb la indumentària que portava.
Diumenge matí: partit a Timmerlah: Timmerlah III-Timmerlah II, els joves (el II) es van imposar tot i l’assistencia en ple a la festa de la nit anterior. Després del partit, dinar de final de temporada, entre els jugadors i la poca afició que va tenir ous de presentar-se a Timmerlah per veure el partit.
Diumenge tarda: tornada a Würzburg.

S'ha obert la veda

Sí, com vaig avançar a l’escrit d’ahir, ha començat la temporada de barbacoa.
Va ser diumenge 20 d’abril, amb una meteorologia ideal per qualsevol amant de les barbacoes a la residència d’Straubmühlweg; amb en Xupi, el seu company de pis i la xicota i els seus veïns. Aquí teniu un parell d’instantànies. En Henrik “der Koch” en plena tasca, un primer pla de la barbacoa i en Xupi fent veure que cuina. La principal diferència amb les barbacoes de Braunschweig, és que he abandonat els Brasfurs i he passat directament al tall. Vull destacar els dos talls de la part inferior de la foto, una mica picants, però dels millors talls de carn que recordo.

Cap de setmana nº39

Primer de tot, vull demanar disculpes pel retard en la crònica.
Divendres vespre: descansar a casa.
Dissabte: excursió a Stuttgart, visita del centre de la ciutat, museu Mercedes i de la Frühlingsfest (un Oktoberfest a la primavera i més petit). Arribada a Würzburg a les 11.
Diumenge matí/tarda: esmorzar, treballar una mica amb el projecte i anar a córrer.
Diumenge tarda: barbacoa.
Les fotos: foto de grup al centre d’Stuttgart, un Mercedes 300 SL al museu, i la vista que tenia diumenge al matí des de l’habitació (sí, a Alemanya a vegades també hi fa sol).