Final de la lliga de campions

Ahir, com molts de vosaltres sabreu, es va disputar la final de la lliga de campions, i tot i no ser un gran aficionat al futbol passiu, vaig trobar que era una bona ocasió per socialitzar i em vaig afegir al grup.
Vam quedar a les vuit per trobar un bar on veure el futbol, però la champions és la champions i tot estava a petar. Al final decidim anar a casa d’en Thierry, ja que tenia satèl·lit i viu al centre de Würzburg. Aconseguim sintonitzar amb el partit dos minuts abans de començar, perfecte. Encarreguem una caixa de birres (aquí a més de pizzes a domicili tenen servei de birres a domicili) i a disfrutar del futbol sense preocupar-me si el meu equip guanya o perd, amb els col·legues i unes birres.
A priori preferia que guanyés el Manchester, mai m’ha agradat la manera amb que el Chelsea ha arribat a la primera línia del futbol europeu, però la presència de Cristiano Ronaldo (un tiu tan odiós com Fernando Alonso o Jojjo Lorenzo) i la no presència d’en Mourinho a la banqueta del Chelsea anivellava la balança de les meves preferències.
Un cop començat el partit, tot i no posar els cinc sentits en el partit, em va agradar més el joc del Chelsea (no sé per què). A la mitja hora, galleda d’aigua freda, gol d’en CR, el pitjor que podia haver marcat. Sort que just abans d’acabar la primera part, va aparèixer en Lampard i va igualar la cosa.
Als penals van fallar els que havien de fallar, en CR, en Thierry (el record que en tenia dels partits contra el Barça encara està viu) i l’Anelka, que tot i no fer gaire res al Madrid, em vaig quedar amb la seva cara.