Ruta vinícola

Com us vaig avançar ahir, dilluns vam fer una excursió gastronòmica pels voltants de Würzburg. I veient que ningú penja fotos, faig l’escrit i si algú fa el pas, us les penjaré més endavant.
Només dir que a la regió de Würzburg és on diuen que es fa el millor vi d’Alemanya, tampoc és garantia de gran qualitat; pel que fa a la birra sí, però en vins encara els queda una mica per atrapar-nos.
Vam quedar a les 11.30. Al final vam sortir que eren casi la una, els alemanys eren minoria i no van ser capaços de fer-nos seguir el timming establert, hi havia massa llatins i quatre indis. La ruta, consistia en una caminada d’uns 4-5 quilòmetres pels voltants d’Eibelstadt (a 10Km de Würzburg) amb quatre parades a mode d’avituallament durant la ruta on poder comprar vi i alguna cosa per menjar. El sol era de justícia, per tant, jo com a bon previsor em vaig endur el meu gorro de mudar (el de Jägermeister). Les meves regles eren clares: si això és típic de la zona, ha d’anar acompanyat d’un brasfurs. Per tant, a cada parada got de vi i brasfurs.
Primera parada: just a la sortida del poble, després dels 10 Km amb bici i caminar 200 metres jo ja tenia gana i vaig acompanyar el brasfurs i el got de vi amb unes patates fregides, tothom sap lo perillós que és el vi amb la panxa buida.
Segona parada: aquí es produeix el xoc emocional del dia: NO TENIEN BRASFURS!!! Només servien kebabs, no vaig permetre que el pànic s’apoderés de mi, vaig mantenir la calma i no em vaig deixar seduir per un simple kebab. Podia esperar a la següent parada. El got de vi no els el vaig perdonar.
Durant tot el trajecte cap a la tercera parada vaig estar reflexionant sobre com podia ser que el kebab hagués aconseguit penetrar en aquests estrats de la cultura alemanya.
Tercera parada: per compensar la tragèdia de la parada anterior vaig decidir demanar un Currywurst amb patates per acompanyar el got. Abans d’abandonar el tercer oasi vaig demanar el brasfurs que tocava per anar-me’l menjant pel camí.
En aquests moments el sol ja portava unes quantes hores caient amb ràbia sobre els clatells dels meus companys de travessa (jo portava el gorro).
Quarta parada: parada sense massa història, brasfurs, got i la gent més alegre que de costum.
Cap a les sis o les set tornada cap a Würzburg. Uns quants es van quedar i van repetir a on havia estat la primera parada. Jo vaig passar.
Per tant, aquest cap de setmana, a més de recuperar el color de pell, també he recuperat la cara de salut. La meva papada ha recuperat tota l’esplendor perduda degut a la pràctica excessiva d’esport.