El pitjor cap de setmana dels 48 que porto a Alemanya. Tot el cap de setmana tancat a casa, i quan surto em trobo la victòria nyapanyola, acompanyada del partit de merda de la meva selecció. L’únic consol que em queda és que no vaig haver de suportar les celebracions espanyoles a Catalunya.
Passo de fer més crònica.
dilluns, 30 de juny del 2008
Reflexió
Em cgao en la ptua mrae que els va abirarr a piarr, fnis i tot auqí dlat m’han de dnaor pel cul.
Segons un estudi d’una universitat anglesa, no importa l’ordre amb que estiguin escrites les lletres, la única cosa important és que la primera i la última lletra estiguin escrites en la posició correcta. La resta poden estar totalment desordenades i tot i així, ho podreu llegir sense problemes. Això és perquè no llegim cada lletra por ella mateixa, sinó la paraula com un tot. Personalment, espero que no sigui veritat.
Segons un estudi d’una universitat anglesa, no importa l’ordre amb que estiguin escrites les lletres, la única cosa important és que la primera i la última lletra estiguin escrites en la posició correcta. La resta poden estar totalment desordenades i tot i així, ho podreu llegir sense problemes. Això és perquè no llegim cada lletra por ella mateixa, sinó la paraula com un tot. Personalment, espero que no sigui veritat.
dissabte, 28 de juny del 2008
El projecte II
Utilitzaré l’escrit d’avui per dir que el projecte va avançant. Ara el dubte que tinc, és saber si el dia 15 de juliol estarà acabat com tenia previst o si m’hauré de quedar el mes d’agost a Würzburg per acabar-lo enlloc d’anar-me’n d’excursió per Europa.
Us penjo una foto de la planxa de fibra de vidre que he fet, dijous vaig tallar les provetes i la setmana que ve farem els assajos.
Espero que aquest escrit hagi servit per tranquil·litzar el pare i la mare.
Us penjo una foto de la planxa de fibra de vidre que he fet, dijous vaig tallar les provetes i la setmana que ve farem els assajos.
Espero que aquest escrit hagi servit per tranquil·litzar el pare i la mare.
dimecres, 25 de juny del 2008
Handbol a Baviera III
Ahir a l’entrenament a Waldbüttelbrunn ens van presentar el fisioterapeuta i el psicòleg de l’equip (mental Trainer); sí família, un equip amb psicòleg; aquí hi ha nivell. Hi ha moments que em pregunto què hi faig allà.
dilluns, 23 de juny del 2008
Cap de setmana nº47
Divendres tarda: spinning a Waldbüttelbrunn.
Divendres nit: clausura.
Dissabte matí, migdia i tarda: clausura.
Dissabte vespre: tip i fart d’estar tancat a casa, vaig agafar un parell de birres i vaig reunir-me amb els belgues (Hannah, Thierry i Tom), així vaig socialitzar i vaig practicar el meu flamenc. A les onze ja era a casa.
Diumenge matí, migdia i tarda: clausura.
Diumenge tarda: ajudar els belgues a acabar de preparar el vespre belga, que coincidia amb la seva festa de despedida.
Diumenge vespre-nit: vespre belga, que va consistir en un deliciós àpat típic belga i una mica de festa de despedida pels amics belgues que abandonaran Würzburg aquesta setmana. A remarcar que en aquesta vetllada l’Erin, originària de Pensilvània, es va assabentar que la Hillary Clinton havia abandonat la cursa per la candidatura demòcrata.
Com veieu, un cap de setmana força monòton, el projecte apreta; no és que hagi escrit molt i molt, però si més no, ja tinc les idees més clares i ja tinc l’estructura a seguir. A partir d’ara gas.
Divendres nit: clausura.
Dissabte matí, migdia i tarda: clausura.
Dissabte vespre: tip i fart d’estar tancat a casa, vaig agafar un parell de birres i vaig reunir-me amb els belgues (Hannah, Thierry i Tom), així vaig socialitzar i vaig practicar el meu flamenc. A les onze ja era a casa.
Diumenge matí, migdia i tarda: clausura.
Diumenge tarda: ajudar els belgues a acabar de preparar el vespre belga, que coincidia amb la seva festa de despedida.
Diumenge vespre-nit: vespre belga, que va consistir en un deliciós àpat típic belga i una mica de festa de despedida pels amics belgues que abandonaran Würzburg aquesta setmana. A remarcar que en aquesta vetllada l’Erin, originària de Pensilvània, es va assabentar que la Hillary Clinton havia abandonat la cursa per la candidatura demòcrata.
Com veieu, un cap de setmana força monòton, el projecte apreta; no és que hagi escrit molt i molt, però si més no, ja tinc les idees més clares i ja tinc l’estructura a seguir. A partir d’ara gas.
dissabte, 21 de juny del 2008
Handbol a Baviera II
Dimarts, finalment vaig aconseguir anar a entrenar a Waldbüttelbrunn. Després d’un parell d’intents fallits, ho vaig aconseguir.
La veritat és que el nivell no té res a veure amb el del servei d’esports, és sense cap dubte el millor equip amb qui he entrenat mai, podríem dir que el nivell és semblant al d’un equip de primera estatal a Espanya. Doneu-me un parell d’entrenaments més i us ho confirmaré. Aquest equip juga a la lliga de Baviera, i correspon a la quarta divisió d’Alemanya; encara que si aquest equip es trobés a la Baixa Saxònia, segurament estarien a la cinquena o sisena.
Entrenen cada dia de la setmana, no sé si només és ara que estan amb pretemporada, o serà així durant tot l’any, tampoc em preocupa perquè quan marxi de Würzburg encara no hauran començat la lliga. Pel que m’han dit, dels cinc entrenaments: dos són de córrer, un d’spinning, un d’exercicis de força i només un és amb pilota. La meva intenció és entrenar-hi un parell de dies a la setmana, almenys fins que no acabi el projecte.
L’entrenador és romanès i pel que em van dir havia arribat a ser algú important en el món de l’handbol. El segon entrenador és en Martin, em va dir que havia jugat a la segona divisió Alemanya, i quan em parla, ho fa molt clar i a poc a poc, cosa d’agrair.
La gran diferència entre l’handbol baixsaxó i l’handbol bavarès, és que al final de l’entrenament no hi ha birra. L’explicació que li dono, és que la cervesa típica de Baviera és la Weißbier, i no crec que hi hagi gaire gent amb prou collons com per fotre’s una Weißbier després de l’entrenament, apart de que això suposaria que cadascú s’hauria de portar un got i tota la pesca; una Weißbier necessita calma i el seu temps.
Per cert, ja he provat l’spinning com a entrenament de pretemporada; va ser la meva primera experiència amb bicicleta estàtica combinada amb música de discoteca, i encara que no té res a veure amb una excursió per les Gavarres, no està malament, i a sobre no hi ha la possibilitat de punxar la roda. Ja he decidit quin serà el segon dia d’entrenament a partir d’ara.
La veritat és que el nivell no té res a veure amb el del servei d’esports, és sense cap dubte el millor equip amb qui he entrenat mai, podríem dir que el nivell és semblant al d’un equip de primera estatal a Espanya. Doneu-me un parell d’entrenaments més i us ho confirmaré. Aquest equip juga a la lliga de Baviera, i correspon a la quarta divisió d’Alemanya; encara que si aquest equip es trobés a la Baixa Saxònia, segurament estarien a la cinquena o sisena.
Entrenen cada dia de la setmana, no sé si només és ara que estan amb pretemporada, o serà així durant tot l’any, tampoc em preocupa perquè quan marxi de Würzburg encara no hauran començat la lliga. Pel que m’han dit, dels cinc entrenaments: dos són de córrer, un d’spinning, un d’exercicis de força i només un és amb pilota. La meva intenció és entrenar-hi un parell de dies a la setmana, almenys fins que no acabi el projecte.
L’entrenador és romanès i pel que em van dir havia arribat a ser algú important en el món de l’handbol. El segon entrenador és en Martin, em va dir que havia jugat a la segona divisió Alemanya, i quan em parla, ho fa molt clar i a poc a poc, cosa d’agrair.
La gran diferència entre l’handbol baixsaxó i l’handbol bavarès, és que al final de l’entrenament no hi ha birra. L’explicació que li dono, és que la cervesa típica de Baviera és la Weißbier, i no crec que hi hagi gaire gent amb prou collons com per fotre’s una Weißbier després de l’entrenament, apart de que això suposaria que cadascú s’hauria de portar un got i tota la pesca; una Weißbier necessita calma i el seu temps.
Per cert, ja he provat l’spinning com a entrenament de pretemporada; va ser la meva primera experiència amb bicicleta estàtica combinada amb música de discoteca, i encara que no té res a veure amb una excursió per les Gavarres, no està malament, i a sobre no hi ha la possibilitat de punxar la roda. Ja he decidit quin serà el segon dia d’entrenament a partir d’ara.
dimecres, 18 de juny del 2008
Concert d'en Bruce nº9
Per no fer l’escrit excessivament llarg, només comentaré els moments àlgids del concert, els moments en que se’m va posar la pell de gallina:
- Jackson cage: Bon inici, és una cançó que li tinc un carinyo especial. El so es talla a mitja cançó.
- Night: Bon segon inici. No ha estat res.
- Radio nowhere: El so es talla per segona vegada. En Bruce desesperat. Mentre arreglen el problema, en Bruce se’n va amb el públic i que comença a recollir cartells amb peticions del públic.
- Radio nowhere (bis): Tercer inici del concert. A partir d’aquí canya, canya i canya. Mai havia vist la E Street Band amb tanta força. Les guitarres semblava que havien rebentar. Suposo que s’havien de redimir dels problemes de so/elèctrics.
- The promised land: brutal, semblava que l’harmònica ens
volia portar cap a la terra promesa. Aquí les guitarres tampoc van parar.
- Spirit in the night: show Bruce, deixant-se agafar pel públic, per uns moments el vaig perdre de vista. Aquesta va ser a petició.
- Magic: semblant a la versió de Mannheim, en Bruce amb la guitarra acústica i la Soozie amb el violí.
- Trapped: petició del públic, no em pensava que l’arribés a sentir mai en directe. Si volia un concert amb força: tres tasses.
- Prove it all night: aaaaggghhhh!!!! Els solos de guitarra.... però sobretot el duo de guitarres final Bruce-Steve.
- Darkness on the edge of town: per què vull que la toqui a cada concert? Guitarra.
En aquest moment em vaig preguntar si en Bruce havia rebut un missatge telepàtic amb les cançons que jo havia d’escoltar.
- Because the night: moment Nils (3 minuts de solo).
- She’s the one: mai l’havia escoltat amb tanta força, ni a la gira del 78. A destacar per sobre de la resta l’harmònica final.
- The river: sense comentaris, The river no els necessita. Una altra petició.
- Devil’s arcade: lo dit sobre la força..... el solo d’en Bruce genial.
- The rising: aquí la gent es va aixecar dels seients, no sé si era perquè els va emocionar la cançó, però veient el repertori de la nit tampoc n’hi havia per tant; o era perquè en Ballack acabava de fer el gol. Aquí no se’m van posar els pèls de punta, però ho volia destacar.
- Last to die: molt molt gran, la versió del Magic no hi té res a fer. Després de preguntar-me qui serà l’últim de morir per un error, em vaig començar a preguntar si en Po tenia raó al considerar-la la millor del disc, vaig tenir la resposta al cap de 20 segons.
- Long walk home: la meva. És i serà la millor del Magic sense cap dubte, sobretot mentre la continuï tocant en directe d’aquesta manera. El violí del principi és brutal, per què no hi és al disc? La guitarra d’en Bruce sublim, el saxo d’en Clarence exquisit i els coros de l’Steve convencent-nos que el camí serà llarg, però que ho aconseguirem no tenen preu.
- Badlands: l’apoteosi final abans del bisos, semblava que en Bruce ens volgués alliberar de les males terres a cops de guitarra.
Al repertori no hi havia novetats destacables, però 28 cançons i gairebé tres hores de concert no estan malament. Durant tot el concert en Bruce molt animat, interactuant amb el públic. Brutals les guitarres, sobretot la d’en Bruce, mai l’havia vist o escoltat amb la força que va tocar dilluns, a cada solo semblava que li anés la vida, brutal. Un 10 per en Clarence, el que digui que està acabat, hauria d’haver estat abans d'ahir a Düsseldorf. Llàstima dels problemes del principi, però potser sense aquests problemes no haurien estat ni la meitat de motivats. I no, no ha estat el concert més fluix o menys bo d’en Bruce, ni molt menys. Cada un dels 9 els recordo per alguna raó en especial. I aquest serà recordat per la força, ràbia i motivació amb que va tocar tota la banda; la crònica de backstreets.com ho referma, no va ser només a mi que m’ho va semblar.
Per cert, quatre cançons del Born in the USA, potser les més prescindibles del disc, però genials les quatre.
Les fotos demostren la interacció amb el públic.
- Jackson cage: Bon inici, és una cançó que li tinc un carinyo especial. El so es talla a mitja cançó.
- Night: Bon segon inici. No ha estat res.
- Radio nowhere: El so es talla per segona vegada. En Bruce desesperat. Mentre arreglen el problema, en Bruce se’n va amb el públic i que comença a recollir cartells amb peticions del públic.
- Radio nowhere (bis): Tercer inici del concert. A partir d’aquí canya, canya i canya. Mai havia vist la E Street Band amb tanta força. Les guitarres semblava que havien rebentar. Suposo que s’havien de redimir dels problemes de so/elèctrics.
- The promised land: brutal, semblava que l’harmònica ens
volia portar cap a la terra promesa. Aquí les guitarres tampoc van parar.- Spirit in the night: show Bruce, deixant-se agafar pel públic, per uns moments el vaig perdre de vista. Aquesta va ser a petició.
- Magic: semblant a la versió de Mannheim, en Bruce amb la guitarra acústica i la Soozie amb el violí.
- Trapped: petició del públic, no em pensava que l’arribés a sentir mai en directe. Si volia un concert amb força: tres tasses.
- Prove it all night: aaaaggghhhh!!!! Els solos de guitarra.... però sobretot el duo de guitarres final Bruce-Steve.
- Darkness on the edge of town: per què vull que la toqui a cada concert? Guitarra.
En aquest moment em vaig preguntar si en Bruce havia rebut un missatge telepàtic amb les cançons que jo havia d’escoltar.
- Because the night: moment Nils (3 minuts de solo).
- She’s the one: mai l’havia escoltat amb tanta força, ni a la gira del 78. A destacar per sobre de la resta l’harmònica final.
- The river: sense comentaris, The river no els necessita. Una altra petició.
- Devil’s arcade: lo dit sobre la força..... el solo d’en Bruce genial.
- The rising: aquí la gent es va aixecar dels seients, no sé si era perquè els va emocionar la cançó, però veient el repertori de la nit tampoc n’hi havia per tant; o era perquè en Ballack acabava de fer el gol. Aquí no se’m van posar els pèls de punta, però ho volia destacar.
- Last to die: molt molt gran, la versió del Magic no hi té res a fer. Després de preguntar-me qui serà l’últim de morir per un error, em vaig començar a preguntar si en Po tenia raó al considerar-la la millor del disc, vaig tenir la resposta al cap de 20 segons.
- Long walk home: la meva. És i serà la millor del Magic sense cap dubte, sobretot mentre la continuï tocant en directe d’aquesta manera. El violí del principi és brutal, per què no hi és al disc? La guitarra d’en Bruce sublim, el saxo d’en Clarence exquisit i els coros de l’Steve convencent-nos que el camí serà llarg, però que ho aconseguirem no tenen preu.
- Badlands: l’apoteosi final abans del bisos, semblava que en Bruce ens volgués alliberar de les males terres a cops de guitarra.
Al repertori no hi havia novetats destacables, però 28 cançons i gairebé tres hores de concert no estan malament. Durant tot el concert en Bruce molt animat, interactuant amb el públic. Brutals les guitarres, sobretot la d’en Bruce, mai l’havia vist o escoltat amb la força que va tocar dilluns, a cada solo semblava que li anés la vida, brutal. Un 10 per en Clarence, el que digui que està acabat, hauria d’haver estat abans d'ahir a Düsseldorf. Llàstima dels problemes del principi, però potser sense aquests problemes no haurien estat ni la meitat de motivats. I no, no ha estat el concert més fluix o menys bo d’en Bruce, ni molt menys. Cada un dels 9 els recordo per alguna raó en especial. I aquest serà recordat per la força, ràbia i motivació amb que va tocar tota la banda; la crònica de backstreets.com ho referma, no va ser només a mi que m’ho va semblar.Per cert, quatre cançons del Born in the USA, potser les més prescindibles del disc, però genials les quatre.
Les fotos demostren la interacció amb el públic.
dimarts, 17 de juny del 2008
Precrònica del concert d’en Bruce nº9
Dilluns havent dinat, 350Km em separaven d’en Bruce, i com que contava que ell no vindria, me’n vaig anar cap a Düsseldorf. Una petita distància per un fan com jo.
El trajecte avorrit. Arribo a Düsseldorf i el GPS em porta a un barri a les afores de Düsseldorf a uns dos quilòmetres de l’LTU Arena. Després de donar unes quantes voltes aparco en el primer pàrquing que trobo. Només d’entrar al pàrquing, al veure que estava pràcticament buit i havent-hi concert d’en Bruce, la intuïció em va dir que l’estadi no era gaire aprop, però preferia caminar que estar perdent el mateix temps donant voltes amb el cotxe. Efectivament, per arribar a l’estadi vaig haver de caminar 20 minuts, almenys a l’hora de sortir estaria lluny del merder.
Arribo amb temps, contava que amb la meva entrada podria entrar a la pista, però no va ser així, així que vaig haver d’anar cap al seient que em tocava. Vaig tenir temps de fer un bratwurst, unes patates i la meva birreta.
El concert comença amb mitja hora de retard, què hi farem. A la meitat de la primera cançó el so se’n va de cop!! es para el concert (fortíssim). Tornen a començar amb una altra cançó, a la tercera torna a marxar el so!!!! jo ja em pensava que no continuava el concert. A partir de llavors el so va ser força deficient, però bé, en Bruce és en Bruce, i el tiu em faria vibrar fins i tot amb un ukelele desafinat.
Vaig tardar 45 minuts per sortir dels voltants de Düsseldorf, perquè a la ciutat no hi vaig ni entrar. I el viatge va ser llarg, cansat i pesat, però cap a les tres vaig aconseguir arribar a casa.
La crònica musical del concert la deixo per demà. He d'acabar de digerir el concert.
Em va costar però el vaig trobar.
El trajecte avorrit. Arribo a Düsseldorf i el GPS em porta a un barri a les afores de Düsseldorf a uns dos quilòmetres de l’LTU Arena. Després de donar unes quantes voltes aparco en el primer pàrquing que trobo. Només d’entrar al pàrquing, al veure que estava pràcticament buit i havent-hi concert d’en Bruce, la intuïció em va dir que l’estadi no era gaire aprop, però preferia caminar que estar perdent el mateix temps donant voltes amb el cotxe. Efectivament, per arribar a l’estadi vaig haver de caminar 20 minuts, almenys a l’hora de sortir estaria lluny del merder.
Arribo amb temps, contava que amb la meva entrada podria entrar a la pista, però no va ser així, així que vaig haver d’anar cap al seient que em tocava. Vaig tenir temps de fer un bratwurst, unes patates i la meva birreta.
El concert comença amb mitja hora de retard, què hi farem. A la meitat de la primera cançó el so se’n va de cop!! es para el concert (fortíssim). Tornen a començar amb una altra cançó, a la tercera torna a marxar el so!!!! jo ja em pensava que no continuava el concert. A partir de llavors el so va ser força deficient, però bé, en Bruce és en Bruce, i el tiu em faria vibrar fins i tot amb un ukelele desafinat.
Vaig tardar 45 minuts per sortir dels voltants de Düsseldorf, perquè a la ciutat no hi vaig ni entrar. I el viatge va ser llarg, cansat i pesat, però cap a les tres vaig aconseguir arribar a casa.
La crònica musical del concert la deixo per demà. He d'acabar de digerir el concert.
Em va costar però el vaig trobar.
dilluns, 16 de juny del 2008
Cap de setmana nº46
Divendres nit: Unsonst und Draussen Festival, un festival de música, rollo barraques amb varis escenaris, que ha durat un cap de setmana.. Divendres ens hi vam presentar a les 11, a les 12 tancaven, així que vam haver de continuar la festa al Vivas una discoteca on feien festa espanyola.
Dissabte migdia-tarda: esmorzar a quarts de dotze i treballar una mica amb el projecte.
Dissabte tarda: barbacoa a can Xupi, érem quatre però va estar prou bé, tips i farts vam anar cap al U&D festival.
Dissabte vespre: al festival un altre vegada, aquest cop hi vam anar una mica més aviat. A la 1 a casa.
Diumenge matí: a casa treballant un xic.
Diumenge migdia: em va visitar l’Ignasi, excompany de classe de mecànica, ha fet la superior a Alemanya, i està treballant a la Mercedes a Stuttgart. Vam anar a menjar al centre i després vam treure el nas al U&D festival.
Diumenge tarda: a casa.
Dissabte migdia-tarda: esmorzar a quarts de dotze i treballar una mica amb el projecte.
Dissabte tarda: barbacoa a can Xupi, érem quatre però va estar prou bé, tips i farts vam anar cap al U&D festival.
Dissabte vespre: al festival un altre vegada, aquest cop hi vam anar una mica més aviat. A la 1 a casa.
Diumenge matí: a casa treballant un xic.
Diumenge migdia: em va visitar l’Ignasi, excompany de classe de mecànica, ha fet la superior a Alemanya, i està treballant a la Mercedes a Stuttgart. Vam anar a menjar al centre i després vam treure el nas al U&D festival.
Diumenge tarda: a casa.
diumenge, 15 de juny del 2008
Handbol a Baviera I
Teòricament aquest escrit s’hauria de titular Handbol a Alemanya VIII, però com que estic a Baviera i aquí l’handbol competeix en popularitat amb el cúrling masculí i és un món completament diferent (sense birra al final de l’entrenament), obriré una nova sèrie.
La veritat és que vaig començar a entrenar amb l’equip del servei d’esports de la universitat, perquè és el primer que vaig trobar. Al servei d’esports fan dos tipus d’entrenaments: el de principiants i el de competició. Em va semblar que després de deu anys jugant a handbol, ja podia entrenar a l’equip de competició, que encara que tinguessin un nivell més alt que el meu, em serviria per millorar. Era una hora a la setmana (quasi res) però vaig pensar que era millor allò que res.
El primer dia vaig anar directament a l’entrenament dels iniciats, i em vaig trobar, que exceptuant el que porta l’entrenament i un parell més, el nivell era tirant a discret (en alguns casos amb dificultat per agafar la pilota i tot). Això m’ha permès treure el central que portava dins, que havia estat tants anys amagat i que no havia pogut sortir mai a la llum (sí, en Roger fent de central). Ja que el borni és el rei en el món dels cecs, em podia considerar el rei en el món dels jugadors d’handbol bavaresos.
Així doncs, vaig preguntar si sabien d’algun equip on poder entrenar amb més freqüència (i intensitat). Em van dir que a Würzburg no hi havia cap equip que valgués la pena (el que us deia de la popularitat), però que podia provar a Waldbüttelbrunn, un poble al costat de Würzburg que té un equip que juga a la lliga de Baviera i que entrenen cada dia com Déu mana. Vaig posar-m’hi en contacte i aquest dimarts començaré a entrenar-hi.
A veure que tal, en un capítol futur us informaré de com ha anat.
La veritat és que vaig començar a entrenar amb l’equip del servei d’esports de la universitat, perquè és el primer que vaig trobar. Al servei d’esports fan dos tipus d’entrenaments: el de principiants i el de competició. Em va semblar que després de deu anys jugant a handbol, ja podia entrenar a l’equip de competició, que encara que tinguessin un nivell més alt que el meu, em serviria per millorar. Era una hora a la setmana (quasi res) però vaig pensar que era millor allò que res.
El primer dia vaig anar directament a l’entrenament dels iniciats, i em vaig trobar, que exceptuant el que porta l’entrenament i un parell més, el nivell era tirant a discret (en alguns casos amb dificultat per agafar la pilota i tot). Això m’ha permès treure el central que portava dins, que havia estat tants anys amagat i que no havia pogut sortir mai a la llum (sí, en Roger fent de central). Ja que el borni és el rei en el món dels cecs, em podia considerar el rei en el món dels jugadors d’handbol bavaresos.
Així doncs, vaig preguntar si sabien d’algun equip on poder entrenar amb més freqüència (i intensitat). Em van dir que a Würzburg no hi havia cap equip que valgués la pena (el que us deia de la popularitat), però que podia provar a Waldbüttelbrunn, un poble al costat de Würzburg que té un equip que juga a la lliga de Baviera i que entrenen cada dia com Déu mana. Vaig posar-m’hi en contacte i aquest dimarts començaré a entrenar-hi.
A veure que tal, en un capítol futur us informaré de com ha anat.
dijous, 12 de juny del 2008
Edat 2ª part
Perdoneu que us atabali una altra vegada amb el mateix tema, però us heu adonat que en aquest sentit he arribat més lluny que personatges com Kurt Cobain, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrisson, Brian Jones o James Dean?
dimarts, 10 de juny del 2008
Dimonis i pols
Tinc el dit al gallet
Però no sé a qui creure
Quan et miro als ulls
Només hi ha dimonis i pols
Som lluny de casa
Casa és lluny de nosaltres
Sento un vent brut bufant
Dimonis i pols
Tinc Déu del meu costat
Només estic intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et pot tornar el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
I l’omplirà de dimonis i pols.
Ahir vaig somiar en tu
En un camp de sang i pedres
La sang es va assecar
L’olor va començar a enlairar-se
Ahir vaig somiar en tu
En un camp de fang i ossos
La teva sang es va assecar
L’olor es va enlairar
Tenim Déu del nostre costat
Estem intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et tornarà el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
L’omplirà de dimonis i pols
Ara cada home i cada dona
Volen prendre el camí correcte
Trobar l’amor que Déu els permeti
I la fe que Ell controla
Tinc el dit al gallet
I aquesta nit la fe no és suficient
Quan em miro cor endins
Només hi ha dimonis i pols
Quanta raó que té a vegades el tiu. Segon homenatge a en Bruce, gràcies per seguir aquí, tan a les verdes com a les madures.
Però no sé a qui creure
Quan et miro als ulls
Només hi ha dimonis i pols
Som lluny de casa
Casa és lluny de nosaltres
Sento un vent brut bufant
Dimonis i pols
Tinc Déu del meu costat
Només estic intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et pot tornar el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
I l’omplirà de dimonis i pols.
Ahir vaig somiar en tu
En un camp de sang i pedres
La sang es va assecar
L’olor va començar a enlairar-se
Ahir vaig somiar en tu
En un camp de fang i ossos
La teva sang es va assecar
L’olor es va enlairar
Tenim Déu del nostre costat
Estem intentant sobreviure
Però si el que fas per sobreviure
Destrossa el que estimes
La por és poderosa
Et tornarà el cor negre, pots creure-ho
Et prendrà la bona fe
L’omplirà de dimonis i pols
Ara cada home i cada dona
Volen prendre el camí correcte
Trobar l’amor que Déu els permeti
I la fe que Ell controla
Tinc el dit al gallet
I aquesta nit la fe no és suficient
Quan em miro cor endins
Només hi ha dimonis i pols
Quanta raó que té a vegades el tiu. Segon homenatge a en Bruce, gràcies per seguir aquí, tan a les verdes com a les madures.
dilluns, 9 de juny del 2008
Cap de setmana nº45
Cap de setmana de relax total.
Divendres tarda: córrer una mica.
Divendres nit: a casa.
Dissabte i diumenge: en un poble de 700 habitants perdut al mig de Baviera. Tot l’atabalament de la setmana ist vorbei (no trobo una expressió amb català que ho defineixi millor). Per tornar a Würzburg vam haver d’agafar quatre trens i el viatge va durar casi quatre hores, molt d’Alemanya, però ......
Diumenge vespre: va caure el ruixat del dia quan arribava a casa i volia anar a veure el partit de la selecció amb tota la gent, em va fer mandra sortir i em vaig quedar a casa a gaudir de la victòria contra Polònia.
Divendres tarda: córrer una mica.
Divendres nit: a casa.
Dissabte i diumenge: en un poble de 700 habitants perdut al mig de Baviera. Tot l’atabalament de la setmana ist vorbei (no trobo una expressió amb català que ho defineixi millor). Per tornar a Würzburg vam haver d’agafar quatre trens i el viatge va durar casi quatre hores, molt d’Alemanya, però ......
Diumenge vespre: va caure el ruixat del dia quan arribava a casa i volia anar a veure el partit de la selecció amb tota la gent, em va fer mandra sortir i em vaig quedar a casa a gaudir de la victòria contra Polònia.
divendres, 6 de juny del 2008
Eurocopa Àustria-Suïssa
Demà comença l’Eurocopa de futbol, aquesta serà la primera vegada des que tinc ús de raó, que se’m presenta una competició internacional de futbol amb un equip preferit. És una sensació nova i respon al 3% de la meva vida que he passat en territori alemany.
Ja fa dies que tot el país s’està omplint de banderes alemanyes. A la gasolinera, si poso 30 litres de gasolina o més quatre vegades em regalaran una motxilla amb els colors de la bandera alemanya, el gasolinero quan em va informar d’això em va deixar anar: “Es ist Deutschland, aber....” (és d’Alemanya, però....) vaig entendre que s’excusava per no tenir-la amb els colors d’Espanya, li vaig respondre amb “es passt” (ja em serveix), no tenia ganes de donar explicacions, era tard i hi havia clients esperant-se.
Així doncs, amb motxilla o sense, aquest cop Alemanya tindrà un nou seguidor, encara que sigui de sang catalana. I suposo que així serà fins que al meu país no el deixin participar en competicions oficials.
La foto que us penjo, és la d’un cotxe amb unes banderetes penjades a la finestra molt típiques aquests dies, molts cotxes alemanys les porten posades.
Perdoneu el bombardeig d’escrits d’aquests últims dies, no sé què ho deu fer, potser és l’stress del projecte, la calor excessiva o ves a saber què; però cada dia tinc alguna cosa a dir. Visca la teràpia anti-stress. Espero que el cap de setmana em serveixi per relaxar-me.
Ja fa dies que tot el país s’està omplint de banderes alemanyes. A la gasolinera, si poso 30 litres de gasolina o més quatre vegades em regalaran una motxilla amb els colors de la bandera alemanya, el gasolinero quan em va informar d’això em va deixar anar: “Es ist Deutschland, aber....” (és d’Alemanya, però....) vaig entendre que s’excusava per no tenir-la amb els colors d’Espanya, li vaig respondre amb “es passt” (ja em serveix), no tenia ganes de donar explicacions, era tard i hi havia clients esperant-se.
Així doncs, amb motxilla o sense, aquest cop Alemanya tindrà un nou seguidor, encara que sigui de sang catalana. I suposo que així serà fins que al meu país no el deixin participar en competicions oficials.
La foto que us penjo, és la d’un cotxe amb unes banderetes penjades a la finestra molt típiques aquests dies, molts cotxes alemanys les porten posades.Perdoneu el bombardeig d’escrits d’aquests últims dies, no sé què ho deu fer, potser és l’stress del projecte, la calor excessiva o ves a saber què; però cada dia tinc alguna cosa a dir. Visca la teràpia anti-stress. Espero que el cap de setmana em serveixi per relaxar-me.
dijous, 5 de juny del 2008
Edat
La veritat és que aquesta és una de les qüestions que sovint em passen pel cap des de fa temps.
Em va passar pel cap per exemple, quan em vaig plantejar anar d’Erasmus, amb 28 anys que tindria (i que ja tinc), em pensava que potser ja m’havia passat l’arròs per aquestes coses. També em passa pel cap al plantejar-me quants anys d’handbol em queden, un jugador tècnic pot jugar fins als 40, però jo que de tècnica no vaig massa sobrat, el dia que el cos comenci la seva decadència natural m’ho hauré de plantejar, el cos d’una persona no és el mateix als 30 que als 22. Em va passar pel cap quan vaig arribar a Braunschweig on els meus companys estaven entre els 21 i els 24. L’únic que em tranquil·litzava és que segons deien n’aparentava 23 (ara ja diuen que n’aparento 24).
Fins ara els símptomes eren més aviat infundats, fruit de massa temps sense res a fer i de pensar massa. Però ahir em vaig assabentar d’un nou amic que es casa, Felicitats Albert! i ja en van tres. I no és que siguin més grans que jo, els tres són de la quinta d’or (la del 80). Últimament altres persones em reclamen un replanteig de la vida un cop acabats els estudis. La veritat és que tot això se’m fa molt gros i ho veig molt lluny.
Potser és immaduresa, potser és la síndrome de Peter Pan, però tramps like us, baby we were born to run, i per molt de temps.
Em va passar pel cap per exemple, quan em vaig plantejar anar d’Erasmus, amb 28 anys que tindria (i que ja tinc), em pensava que potser ja m’havia passat l’arròs per aquestes coses. També em passa pel cap al plantejar-me quants anys d’handbol em queden, un jugador tècnic pot jugar fins als 40, però jo que de tècnica no vaig massa sobrat, el dia que el cos comenci la seva decadència natural m’ho hauré de plantejar, el cos d’una persona no és el mateix als 30 que als 22. Em va passar pel cap quan vaig arribar a Braunschweig on els meus companys estaven entre els 21 i els 24. L’únic que em tranquil·litzava és que segons deien n’aparentava 23 (ara ja diuen que n’aparento 24).
Fins ara els símptomes eren més aviat infundats, fruit de massa temps sense res a fer i de pensar massa. Però ahir em vaig assabentar d’un nou amic que es casa, Felicitats Albert! i ja en van tres. I no és que siguin més grans que jo, els tres són de la quinta d’or (la del 80). Últimament altres persones em reclamen un replanteig de la vida un cop acabats els estudis. La veritat és que tot això se’m fa molt gros i ho veig molt lluny.
Potser és immaduresa, potser és la síndrome de Peter Pan, però tramps like us, baby we were born to run, i per molt de temps.
dimecres, 4 de juny del 2008
Putada
Una putada és ser català, arribar a una aula on es fa classe amb alemany, que està plena d’alemanys i l’únic ordinador lliure sigui el de la primera fila on hi ha el projector connectat. Sí, avui m’han fet la putada més gran del món.
dimarts, 3 de juny del 2008
Rossi
Avui us vull parlar d’un dels meus ídols. El seu nom és Valentino Rossi. Ídol a nivell esportiu, perquè poques persones sobre la capa de la terra poden fer el que fa ell sobre una moto, i perquè poques persones tenen el seu palmarés. I ídol a nivell personal, perquè poques persones saben encaixar les derrotes tan bé com ell (encara que estigui cremant per dins), i encara més important, ningú sap celebrar les victòries com fa ell, amb tanta gràcia i tan poca supèrbia.
He de reconèixer que després de la decepció del 2006, l’any passat en que no va poder fer res contra l’Stoner i la Ducati i després de veure la cursa de Qatar (on li van passar la mà per la cara), em vaig començar a témer el pitjor: la caiguda d’un ídol a nivell esportiu. Però les últimes tres curses (encara que no hagi tingut la ocasió de veure-les), m’han confirmat que estava del tot equivocat. Així doncs: Bravo Rossi!!!
Brutal el casc de diumenge passat.
He de reconèixer que després de la decepció del 2006, l’any passat en que no va poder fer res contra l’Stoner i la Ducati i després de veure la cursa de Qatar (on li van passar la mà per la cara), em vaig començar a témer el pitjor: la caiguda d’un ídol a nivell esportiu. Però les últimes tres curses (encara que no hagi tingut la ocasió de veure-les), m’han confirmat que estava del tot equivocat. Així doncs: Bravo Rossi!!!
Brutal el casc de diumenge passat.
dilluns, 2 de juny del 2008
Cap de setmana nº44
Divendres tarda: n’estava fins els ... de calor i no vaig poder refusar una invitació per anar a unes piscines a l’aire lliure que hi ha a Würzburg. Una tarda de primera: solet, piscineta i bona companyia. Bé, perfecte fins que una Gewitter va fer acta de presència, això vol dir, tot fosc amb cosa de minuts, vent de collons, pluja, llamps, trons i al cap de 15 minuts tot ha passat. Vam haver de marxar corrents.
Divendres nit: divendres va començar el Weinfest a Würzburg. Una fira del vi que es fa cada any a la meva ciutat i que dura de divendres al diumenge de la setmana següent. El més destacat de la fira és que tenien ½ metre de Bratwurst!!! Això vol dir que aquestes sensacionals salsitxes no són producte únic dels mercats de nadal, i que la informació que vaig penjar la setmana passada era falsa (no va ser amb mala fe).
Dissabte: excursió de cap de setmana a Munic.
Dissabte tarda: visita del centre de la ciutat, del parc Nymphenburg i de l’Allianz Arena.
En aquests moments una part del grup es va retirar cap a Würzburg.
Dissabte vespre: si érem a Munic, havíem d’anar a un Biergarten, ja en començava a estar fart de tan de vi a Würzburg. Currywurst acompanyat d’un Maß.
Diumenge: visita del museu BMW, de l’estadi olímpic i de l’Englische Garten.
Diumenge tarda: tornada a casa.
Les fotos: una de grup, dissabte quan encara hi era tothom; una foto del centre de Munic i les dues últimes, dues de les joies que hi havia al museu BMW, com veieu l’estil sobre una moto encara no l’he perdut.
Divendres nit: divendres va començar el Weinfest a Würzburg. Una fira del vi que es fa cada any a la meva ciutat i que dura de divendres al diumenge de la setmana següent. El més destacat de la fira és que tenien ½ metre de Bratwurst!!! Això vol dir que aquestes sensacionals salsitxes no són producte únic dels mercats de nadal, i que la informació que vaig penjar la setmana passada era falsa (no va ser amb mala fe).
Dissabte: excursió de cap de setmana a Munic.Dissabte tarda: visita del centre de la ciutat, del parc Nymphenburg i de l’Allianz Arena.
En aquests moments una part del grup es va retirar cap a Würzburg.
Dissabte vespre: si érem a Munic, havíem d’anar a un Biergarten, ja en començava a estar fart de tan de vi a Würzburg. Currywurst acompanyat d’un Maß.
Diumenge: visita del museu BMW, de l’estadi olímpic i de l’Englische Garten.
Diumenge tarda: tornada a casa.
Les fotos: una de grup, dissabte quan encara hi era tothom; una foto del centre de Munic i les dues últimes, dues de les joies que hi havia al museu BMW, com veieu l’estil sobre una moto encara no l’he perdut.
diumenge, 1 de juny del 2008
La moto a Alemanya
Un cop em van confirmar la meva estada a Alemanya per més d’un any, em vaig plantejar endur-me la meva estimada amb mi. Però varis condicionants em van frenar:
- L’equipatge per un any.
- El temps al nord d’Europa, el suposava fred, amb pluges quasi diàries i nevades freqüents.
- El greuge que crearia amb el doscentsaca.
Un cop a Braunschweig em vaig adonar que la moto era menys popular a Alemanya que a Catalunya, encara que em va sorprendre amb positiu el número considerable de motos que hi havia pel carrer (vaig arribar a l’estiu amb bon temps). Un cop va arribar a l’hivern, durant mesos la única moto que vaig avistar va ser un Monster d’un tiu que l’agafava dia sí, dia també, plogués, nevés o fes fred; i que es movia pel nordest de BS.
Em vaig assabentar que es fan assegurances de moto per mig any, cosa que està prou bé.
No sé com és l’hivern a Würzburg, però es veuen forces motos pels carrers, de fet, el temps també es força més propici per les motos que al nord, si més no, hi plou menys.
Espero que aquest any d’abstinència motorista m’hagi fet millor persona (perquè si no ha servit ni per això, seria una putada) i m’hagi demostrat que res és imprescindible. Encara que de tant en tant encara la trobi a faltar.
La foto la vaig fer el cap de setmana passat pujant a Cadaqués.
- L’equipatge per un any.
- El temps al nord d’Europa, el suposava fred, amb pluges quasi diàries i nevades freqüents.
- El greuge que crearia amb el doscentsaca.
Un cop a Braunschweig em vaig adonar que la moto era menys popular a Alemanya que a Catalunya, encara que em va sorprendre amb positiu el número considerable de motos que hi havia pel carrer (vaig arribar a l’estiu amb bon temps). Un cop va arribar a l’hivern, durant mesos la única moto que vaig avistar va ser un Monster d’un tiu que l’agafava dia sí, dia també, plogués, nevés o fes fred; i que es movia pel nordest de BS.
Em vaig assabentar que es fan assegurances de moto per mig any, cosa que està prou bé.
No sé com és l’hivern a Würzburg, però es veuen forces motos pels carrers, de fet, el temps també es força més propici per les motos que al nord, si més no, hi plou menys.
Espero que aquest any d’abstinència motorista m’hagi fet millor persona (perquè si no ha servit ni per això, seria una putada) i m’hagi demostrat que res és imprescindible. Encara que de tant en tant encara la trobi a faltar.
La foto la vaig fer el cap de setmana passat pujant a Cadaqués.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
