Concert d'en Bruce nº9

Per no fer l’escrit excessivament llarg, només comentaré els moments àlgids del concert, els moments en que se’m va posar la pell de gallina:
- Jackson cage: Bon inici, és una cançó que li tinc un carinyo especial. El so es talla a mitja cançó.
- Night: Bon segon inici. No ha estat res.
- Radio nowhere: El so es talla per segona vegada. En Bruce desesperat. Mentre arreglen el problema, en Bruce se’n va amb el públic i que comença a recollir cartells amb peticions del públic.
- Radio nowhere (bis): Tercer inici del concert. A partir d’aquí canya, canya i canya. Mai havia vist la E Street Band amb tanta força. Les guitarres semblava que havien rebentar. Suposo que s’havien de redimir dels problemes de so/elèctrics.
- The promised land: brutal, semblava que l’harmònica ens volia portar cap a la terra promesa. Aquí les guitarres tampoc van parar.
- Spirit in the night: show Bruce, deixant-se agafar pel públic, per uns moments el vaig perdre de vista. Aquesta va ser a petició.
- Magic: semblant a la versió de Mannheim, en Bruce amb la guitarra acústica i la Soozie amb el violí.
- Trapped: petició del públic, no em pensava que l’arribés a sentir mai en directe. Si volia un concert amb força: tres tasses.
- Prove it all night: aaaaggghhhh!!!! Els solos de guitarra.... però sobretot el duo de guitarres final Bruce-Steve.
- Darkness on the edge of town: per què vull que la toqui a cada concert? Guitarra.
En aquest moment em vaig preguntar si en Bruce havia rebut un missatge telepàtic amb les cançons que jo havia d’escoltar.
- Because the night: moment Nils (3 minuts de solo).
- She’s the one: mai l’havia escoltat amb tanta força, ni a la gira del 78. A destacar per sobre de la resta l’harmònica final.
- The river: sense comentaris, The river no els necessita. Una altra petició.
- Devil’s arcade: lo dit sobre la força..... el solo d’en Bruce genial.
- The rising: aquí la gent es va aixecar dels seients, no sé si era perquè els va emocionar la cançó, però veient el repertori de la nit tampoc n’hi havia per tant; o era perquè en Ballack acabava de fer el gol. Aquí no se’m van posar els pèls de punta, però ho volia destacar.
- Last to die: molt molt gran, la versió del Magic no hi té res a fer. Després de preguntar-me qui serà l’últim de morir per un error, em vaig començar a preguntar si en Po tenia raó al considerar-la la millor del disc, vaig tenir la resposta al cap de 20 segons.
- Long walk home: la meva. És i serà la millor del Magic sense cap dubte, sobretot mentre la continuï tocant en directe d’aquesta manera. El violí del principi és brutal, per què no hi és al disc? La guitarra d’en Bruce sublim, el saxo d’en Clarence exquisit i els coros de l’Steve convencent-nos que el camí serà llarg, però que ho aconseguirem no tenen preu.
- Badlands: l’apoteosi final abans del bisos, semblava que en Bruce ens volgués alliberar de les males terres a cops de guitarra.
Al repertori no hi havia novetats destacables, però 28 cançons i gairebé tres hores de concert no estan malament. Durant tot el concert en Bruce molt animat, interactuant amb el públic. Brutals les guitarres, sobretot la d’en Bruce, mai l’havia vist o escoltat amb la força que va tocar dilluns, a cada solo semblava que li anés la vida, brutal. Un 10 per en Clarence, el que digui que està acabat, hauria d’haver estat abans d'ahir a Düsseldorf. Llàstima dels problemes del principi, però potser sense aquests problemes no haurien estat ni la meitat de motivats. I no, no ha estat el concert més fluix o menys bo d’en Bruce, ni molt menys. Cada un dels 9 els recordo per alguna raó en especial. I aquest serà recordat per la força, ràbia i motivació amb que va tocar tota la banda; la crònica de backstreets.com ho referma, no va ser només a mi que m’ho va semblar.
Per cert, quatre cançons del Born in the USA, potser les més prescindibles del disc, però genials les quatre.
Les fotos demostren la interacció amb el públic.