La veritat és que aquesta és una de les qüestions que sovint em passen pel cap des de fa temps.
Em va passar pel cap per exemple, quan em vaig plantejar anar d’Erasmus, amb 28 anys que tindria (i que ja tinc), em pensava que potser ja m’havia passat l’arròs per aquestes coses. També em passa pel cap al plantejar-me quants anys d’handbol em queden, un jugador tècnic pot jugar fins als 40, però jo que de tècnica no vaig massa sobrat, el dia que el cos comenci la seva decadència natural m’ho hauré de plantejar, el cos d’una persona no és el mateix als 30 que als 22. Em va passar pel cap quan vaig arribar a Braunschweig on els meus companys estaven entre els 21 i els 24. L’únic que em tranquil·litzava és que segons deien n’aparentava 23 (ara ja diuen que n’aparento 24).
Fins ara els símptomes eren més aviat infundats, fruit de massa temps sense res a fer i de pensar massa. Però ahir em vaig assabentar d’un nou amic que es casa, Felicitats Albert! i ja en van tres. I no és que siguin més grans que jo, els tres són de la quinta d’or (la del 80). Últimament altres persones em reclamen un replanteig de la vida un cop acabats els estudis. La veritat és que tot això se’m fa molt gros i ho veig molt lluny.
Potser és immaduresa, potser és la síndrome de Peter Pan, però tramps like us, baby we were born to run, i per molt de temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Rutxi,
Ni de guassa aparentes tenir 28 anys, tot el contrari.
Jo te'n posaria 25-26 anyets (pensa que jo ja en tinc 23).
Almenys aguantes les fiestukis que ens fotem els caps de setmana. Si algun dia no aguantes el ritme de sortir i marxes primer que jo (que ja saps que jo fins a les tantes no aguanto gaire..., jejeje) després si que et pots fer un plantejament de que t'estàs fent gran, xo mentrestant...
Buff quanta gent que té 30 anys (més que tu) i que no tenen feina estable.
Així que ara disfruta a alemanya i quan tornis ja posaràs el cap centrat i sinó, no passa res, jejeje. Muaks
De castàlia
Mentre quedin Charitos i Videoclubs de los Sueños Rotos, no hem de patir per res.
Visca el putu Peter Pan collons!!
Po.
Voler ser en Peter Pan és un símptoma de maduresa.
Mutiu... són quarts de 12 de dijous i em disposo a obrir el teu bloc per observar com et va la vida... i què em trobo??
Una reflexió de cal déu sobre el futur, amb un replantejament vital degut a l'edat i no sé quines mandangues més.
En resum... un provocació a la refexió que, en aquest moment, no penso fer.
Per tant, lo millor és que vagis pensant que la moto t'espera quan tornis, que la bici tb. ho fa, que "Platja d'Aro" et trobarà a faltar aquest estiu i que es barres de les festes de poble també.
Larga vida a Mutiu!Q!Q!
Amén.
Coix
Nen, em fa gràcia la teva reflexió sobre l'edat.Perquè per aquí, suposo, hi hem passat tots, que si els 20, els 30, els 40, els 50,......Però si estàs bé amb tu mateix, és a dir si fas el que et sembla que has de fer, l'edat no es tant condicionant.
Salut i força al canut!!!.
Pare (encara) Marxós.
Publica un comentari a l'entrada