Handbol a Baviera IV

Com ja vaig avançar en l’escrit del cap de setmana passat, el meu debut amb el Wabü ja s’ha fet realitat. Va ser un torneig de pretemporada, però tot eren equips de la Bayernliga i d’una o dos per sota.
El torneig estava dividit amb dos grups de tres equips, els dos primers passaven a semifinals que es van jugar diumenge, igual que la final.
Dissabte vam guanyar els dos partits de la lligueta, contra el Partenstein de dos i contra el Gerolzhofen de set.
Diumenge vam perdre a les semis contra els amfitrions d’un, juguen a la mateixa categoria que el Wabü, i a nosaltres ens faltaven quatre jugadors prou importants (per això em van dir per anar-hi), vam jugar prou bé, per tant el resultat va ser prou positiu. A la final de consolació vam jugar una altra vegada contra el Partenstein, i tot i que a la mitja part guanyàvem de sis o de set, vam acabar guanyant de penal a l’últim segon.
El balanç del torneig és 100% positiu, tot i la derrota a les semis; pel cap de setmana de bon rollo que em van regalar la gent del Wabü, i perquè vaig jugar molt més del que m’hauria pogut pensar en un equip del nivell del Wabü, clar que va ser sempre d’extrem dret (la posició on un dretà mai vol jugar). Com a tercers classificats ens van donar cinc packs de tres birres + got per l’equip. Els de l’equip em van donar un pack sencer per mi.
Amb el meu debut amb el Wabü, s’ha fet realitat un dels meus somnis: portar propaganda a la part del darrera dels pantalons; a més l’sponsor era Würzburger Hofbräu, una de les birres de Würzburg, o sigui, de cine.
Llàstima que d’aquí a un mes i poc hauré de deixar Würzburg, perquè aquest torneig ha confirmat que el color verd em queda molt bé. Suposo que al Wabü hi hauria un lloc per mi, ni que fos de mascota.
La foto és del premi que em va tocar.

Xupi

Ahir al matí en Xupi va abandonar Würzburg. Durant aquest temps al sud d’Alemanya ha estat la persona amb qui he compartit més moments, sí ja sé que amb una alemanya hauria estat tot més bonic, però és el que hi ha. No sé si ha estat per ser els únics enginyers del grup Erasmus o per haver nascut entre l’Ebre i el Pirineu, però ens vam entendre des del primer dia.
A partir d’avui les barbacoes a Straubmühlweg i les Franzis quedaran en el passat.

A la foto podeu veure en Xupi envoltat de dos dels seus hobbys preferits. Més que un encenedor, hi hauria d'haver un paquet de Nobel, per ser més exactes.

Cap de setmana nº51

Divendres vespre: a les set apago l’ordinador, el temps just per anar cap a casa i passar pel súper mentre em dirigeixo cap a Straubmühlweg. A les vuit barbacoa. A quarts de dotze a casa.
Dissabte: torneig a Lohr, es produeix el meu debut amb el Waldbüttelbrunn (que a partir d’ara passaré a anomenar Wabü). Quedem a les nou del matí, retorn cap a les sis.
Dissabte vespre: al final els plans de festa es van desfer i em vaig quedar a casa; fent coses útils, com ara rentar i escriure unes quantes pàgines del projecte.
Diumenge: segona part del torneig a Lohr, semifinals i final de consolació.
Diumenge tarda: menjar alguna cosa a casa.
Diumenge vespre: despedida d’en Xupi, l’Erin i la Ilona.
Per cert, ara que hi penso. I el projecte???

Gràcies Bruce

En principi, la funció d’aquest bloc és la d’explicar fets relacionats amb la meva estada a Alemanya, per això no he fet crònica dels caps de setmana en que he tornat al meu país. Però el passat cap de setmana vaig viure una experiència que encara cueja mentre jo ja torno a ser a Würzburg.
Bàsicament voldria donar les gràcies al senyor Bruce Springsteen; no per tots els anys que porta acompanyant-me, simple i únicament pels dos concerts que em va permetre presenciar al Camp Nou. No trobo les paraules per descriure l’experiència. Em limitaré a donar-li les gràcies per permetre’m escoltar Brilliant disguise, Candy’s room, I’m goin’ down, Rosalita, Atlantic city o Summertime blues en directe. Gràcies perquè cada vegada que el veig supera l’últim concert. Gràcies per demostrar-me que després de quaranta anys fent el mateix pot disfrutar igual o més que el primer dia, intentant superar-se dia a dia. I sobretot per permetre’m cridar que no soc un noi, que soc un home i que crec en la terra promesa sense que em prenguin per boig.
Per cert, no sé si vaig ser l’únic dels 75000 assistents que va tenir la sensació que en Bruce estava tocant únicament per mi. És una sensació que he tingut cada vegada que l’he anat a veure.

Ja tinc feina

El passat cap de setmana vaig poder donar-vos la notícia personalment a molts de vosaltres. Amb altres no vaig poder fer-ho, aquest és el mutiu de l’escrit.
Doncs sí, ja tinc feina. A Alemanya. A Braunschweig. Al Fraunhofer IST. Sí, mateix, país, mateixa ciutat i mateixa empresa. La veritat és que el balanç dels vuit mesos i mig a Braunschweig van ser totalment positius, tant en el terreny professional com en el social/lúdic.
Serà difícil tornar a repetir un balanç com aquest, moltes coses seran diferents, però el punt de partida d’aquesta nova etapa és prou engrescador.
També vull confirmar la meva renovació amb el TSV Timmerlah.

Cap de setmana nº50

Podria fer un copiar + enganxar de la crònica del cap de setmana passat, però no ho faré. Dissabte a la nit vam sortir una estoneta.
Perdoneu el retard, com veieu l’espera tampoc ha merescut gaire la pena.

Un any

A la majoria de vosaltres el dia 12 de juliol us sonarà com un dia qualsevol; bé, a en Domènec no, per molts anys Domènec! Per mi tampoc ho és. Avui fa un any vaig començar un viatge ple d’alegries i bons moments. També n’hi ha hagut de no tan bons, però tenim sort que la memòria és selectiva i els esborra aviat :)
Avui fa un any se’m presentava un viatge ple d’il·lusió i esperança per que tot sortís bé, però conscient que no tot serien flors i violes i que la cosa podia no sortir bé.
Avui fa un any Thunder road em va posar els pèls de punta com no ho havia fet mai, aquell dia la música va parlar més que els seus versos. I el seu últim vers ha continuat sonant en el meu cervell durant tot l’any, sobretot quan les coses no acabaven de rutllar; un any després i a punt d’acabar el viatge, crec que puc dir que ho he aconseguit. Ja tinc ganes de començar-ne un de nou, amb nous reptes, noves il·lusions i noves esperances.
Tot i els 1500 Km de distància física, la distància afectiva ha estat bastant més petita. Sense vosaltres no ho hauria aconseguit. Gràcies a tots.

Disculpes

Perdoneu que aquests últims dies no estigui actualitzant el bloc. He d’aplicar tot el meu talent literari a redactar el projecte.

Cap de setmana nº49

Cap de setmana apassionant com els últims. Almenys aquest cap de setmana no hi ha hagut futbol. A destacar la barbacoa de dissabte a Straubmühlweg que ha salvat el cap de setmana.

Final de l'Eurocopa 2008

La final de l’Eurocopa del 2008 es presentava plena d’al·licients, per una banda jugava la selecció del meu país d’acollida, i per l’altra era contra l’etern rival.
Preveient el 100% d’ocupació dels bars del centre de Würzburg, ens vam presentar dos hores abans del partit a l’Sternbäck. La foto va ser presa durant aquest interval de dues hores:

El partit no el penso comentar, apart de preguntar-me, on era en Podolski? on era l’Schweinsteiger? on era en Ballack? no hi ha cap porter millor que en Lehman entre els 82 milions d’habitants d’Alemanya? (potser no, tenint en comte que el suplent era Robert Enke), no tenen ningú més paquet que en Mario Gómez per treure a 10 minuts del final?
Després del partit, em pensava que tocaria retirada a casa, però no. Per sort els alemanys celebren fins i tot les derrotes, no vull imaginar com estaria Sanderstraße en cas de victòria germànica.
Durant la “celebració” em vaig trobar un grup d’individus de procedència sudpirinaica, que fent gala de la típica tolerància hispànica davant de posicions diferents a la pròpia, van intentar esborrar les banderes alemanyes de la meva cara tot deixant anar: “chaquetero”, “¿dónde me vas de deutsch?” i “¿dónde me vas con la camiseta de ésta selección de mierda?” menjant-me l’orgull, vaig abandonar l’escena el més ràpid que vaig poder sense voler entrar en polèmiques, segurament els meus arguments (per molt ben estructurats que haguessin sigut) haurien estat del tot incomprensibles pel cervell d’Australopitec que hi havia dins els seus caps.