Gràcies Bruce

En principi, la funció d’aquest bloc és la d’explicar fets relacionats amb la meva estada a Alemanya, per això no he fet crònica dels caps de setmana en que he tornat al meu país. Però el passat cap de setmana vaig viure una experiència que encara cueja mentre jo ja torno a ser a Würzburg.
Bàsicament voldria donar les gràcies al senyor Bruce Springsteen; no per tots els anys que porta acompanyant-me, simple i únicament pels dos concerts que em va permetre presenciar al Camp Nou. No trobo les paraules per descriure l’experiència. Em limitaré a donar-li les gràcies per permetre’m escoltar Brilliant disguise, Candy’s room, I’m goin’ down, Rosalita, Atlantic city o Summertime blues en directe. Gràcies perquè cada vegada que el veig supera l’últim concert. Gràcies per demostrar-me que després de quaranta anys fent el mateix pot disfrutar igual o més que el primer dia, intentant superar-se dia a dia. I sobretot per permetre’m cridar que no soc un noi, que soc un home i que crec en la terra promesa sense que em prenguin per boig.
Per cert, no sé si vaig ser l’únic dels 75000 assistents que va tenir la sensació que en Bruce estava tocant únicament per mi. És una sensació que he tingut cada vegada que l’he anat a veure.