Ja tinc sostre

Finalment he trobat un sostre a Braunschweig on poder dormir els pròxims dos anys. Volia titular l’escrit “Ja tinc pis”, però un pis està composat de parets i sostre, i en el meu cas només tinc sostre. Són unes golfes habilitades com a pis. Les úniques parets que hi ha són les dues parets laterals, la que separa el dormitori de la resta del pis i la que separa el bany de la resta del pis.

Cap de setmana nº55

El cap de setmana passat vaig rebre la visita de la mare i la tieta. Vam visitar Múnic, Nürnberg i Würzburg.
Com ja és costum, la seva visita va deixar imatges inesborrables en la meva memòria. Si el passat mes de desembre vaig poder veure la meva mare endrapant un bratwurst de mig metre, aquest cop un maß (gerra de litre) subjectat per la meva mare serà la imatge del cap de setmana. La resta de fotos són per complir l’expedient.

Cap de setmana nº54

Viatge a Croàcia, visita a en Boris. Des de dimecres vespre fins al dilluns al matí. A destacar la calor brutal (38ºC dijous i divendres); lo picant que arriba a ser el menjar croat; el paisatge de la regió d’Slavònia (la regió d’on és en Boris) em va recordar molt al de l’Empordà; que els croats són força més semblants als catalans que no pas els alemanys, vaig poder conèixer el cosí serbi d’en Boris, no vull treure conclusions d’una sola persona, però serbis i croats són força diferents (encara que tampoc calia que acabessin com van acabar); les conseqüències de la guerra a Slavònia, on molts edificis tenen els forats de les bales, i altres estan totalment en ruïnes especialment a Vukovar i a Baranya, la última foto és de Vukovar on conviuen edificis en ruïnes i edificis reformats.

Nürburgring

Ahir es va fer realitat un dels meus somnis. Vaig estar al circuit de Nürburgring, l’infern verd com se’l coneix en el món del motor; i hi vaig donar una volta amb el doscentsaca. Sí família, el doscentsaca ha rodat en un dels llocs més importants de la història del motor. Per un dia el meu estimat Peugeot va ser el cotxe més exclusiu del parc tancat, perquè per allà vaig veure-hi un parell de Ferraris, un parell de Lamborghinis, una dotzena de Porsches i els BMWs semblava que els regalessin, però de Peugeot 206 només hi havia el meu.
La veritat és que quan vaig arribar, veient els companys de pista que hauria de tenir, no les tenia totes. Em vaig dedicar a veure el panorama i a rumiar si valia la pena pagar els 21€ que costa fer una volta amb un doscentsaca. Mentre dinava a la terrassa del bar només feia que veure els cotxes i motos com entraven a la pista, i quan ja casi estava convençut de veure els toros des de la barrera, vaig veure com un Volkswagen Fox entrava a pista, i vaig pensar si un Fox amb tapacubs entra a l’infern verd, no li podia privar el plaer de trepitjar el Nordschleife* de Nürburg al doscentsaca.
Les primeres corbes em van servir per confirmar que el doscentsaca no era el millor cotxe per fer una volta a Nürburgring, ni per estabilitat (semblava una barca en ple temporal) ni per motor. Crec que em vaig passar més temps mirant pel retrovisor vigilant que no em vingués ningú per darrera, que mirant la pista.
La veritat és que de seguida vaig entendre d’on venia el sobrenom. Un circuit enmig de la muntanya, amb continus canvis de rasant (semblava una muntanya russa) amb bosc a banda i banda, i una pista en que hi havia moments en que crec que no passaven dos cotxes en paral·lel. Això sí, em vaig permetre el luxe de trepitjar un parell de pianos.
Sempre em quedarà el remordiment de no poder-ho fer amb la CBR, però no es pot tenir tot.
A les fotos podeu veure, una Ducati, un Lamborghini i el que us deia del bosc a banda i banda, els guardarraíls a tocar la pista i les nul·les escapatòries.

* Nordschleife és el circuit vell de Nürburg. Just al costat, hi ha el circuit nou, on s’hi corre la Fòrmula1 i el mundial de supebikes entre d’altres, però és un circuit modern com qualsevol altre, sense esperit.

Cap de setmana nº53

Divendres vespre: cerveseta a l’habitació amb en Guillermo i poca cosa més.
Dissabte: pànxing, el dia llegint i no fotent gaire res de profit. A la tarda vaig agafar la bici i me’n anar a llegir al parc, no era plan de quedar-me tot el dia tancat a l’habitació.
Dissabte vespre: vam anar en un festival que feien al parc i després en un bar de catximbes amb en Guillermo.
Diumenge: visita a l’Ignasi que està vivint a Stuttgart. A destacar la de cotxes de proves camuflats i no camuflats que corren per la ciutat; el que fa tenir la seu de dues de les marques de cotxes més importants del món (Mercedes i Porsche).

Kartoffelsalat

Si fa un parell de mesos us vaig parlar dels Würste, avui us vull parlar de l’altre menjar típic alemany: la Kartoffelsalat o amanida de patata.
Feta a base de patata bullida, a la qual normalment se li afegeix cogombre i alguna cosa més, banyat amb maionesa. Es menja freda. Es pot preparar de forma casolana o també es pot trobar al súper amb pots de 700gr o d’1Kg, perfectes per les barbacoes. Buscant per internet he trobat que hi ha variants de la Kartoffelsalat standard, encara que tant a Braunschweig (nord) com a Würzburg (sud) és igual, per tant, suposo que les variants estan poc esteses.
Plat de Kartoffelsalat.

Pot de Kartoffelsalat tal com es pot trobar al supermercat.

Més Oleguers i menys Ronaldinhos

Fa uns dies han marxat dos jugadors del Barça. Un, símbol del futbol com a negoci, de la idolatria amb data de caducitat i de l’individualisme, encara que ens el volguessin vendre com el pal de paller del vestidor. L’altre, símbol del treball anònim, del treball per l’equip i de l’individu com a part d’un col·lectiu.
La història, com sempre, serà injusta i recordarà aquell que clavava l’última estocada, i oblidarà la feina fosca feta per la resta de l’equip.
Sempre he admirat les persones (i jugadors si parlem d’esports d’equip) que busquen el benefici del grup per sobre del benefici individual. Crec que no hi ha millor èxit que aquell que s’obté a base de sumar les qualitats individuals de cada membre del grup. Per això l’escrit d’avui el dedico a tots els Oleguers que corren pel món.

Cap de setmana nº52

Divendres vespre: sortim a fer el toc amb en Guillermo , vam anar en un Biergarten, nit tranquil·la.
Dissabte: gossejant tot el dia. A les set malalt de mala consciència, em calço les esportives i surto a córrer.
Dissabte vespre: ningú va contestar la meva convocatòria per sortir. Finalment vam anar a fer uns billars amb en Guillermo i en Sebastian. En Sebastian cansat de tota la setmana, no va aguantar gaire. Amb en Guillermo vam sortir a veure què trobàvem; ens vam trobar en Demis i els seus amics. Arribada a casa a quarts de set.
Diumenge: havíem d’anar en un llac prop de la ciutat, però el temps no va acompanyar. Tancat a casa tot el dia, el més profitós del dia és que vaig veure un piló de pisos per llogar a Braunschweig. Vaig sortir a treure calés perquè em toqués una mica l’aire xafogós de Würzburg a l’estiu.

Cervesa

Casi em ve un cobriment quan em vaig adonar que no havia dedicat cap escrit a la beguda nacional del país que tan bé m’ha acollit. Així doncs, tipus de cervesa:
Pils: la típica, l’Estrella que beveu a Catalunya és Pils. Es pot trobar a qualsevol lloc d’Alemanya, cada ciutat/poble a partir d’uns 10000 habitants té la seva cervesa, que sigui més o menys popular fora dels límits de la població depèn bàsicament de lo bona que sigui. Per exemple la Beck’s, es fa a Bremen, però se’n pot trobar a tot Alemanya.
Weißbier: cervesa típica de Baviera. És més densa i s’ha de beure amb got. El got ha de ser allargat i amb la part de dalt més ample que el cul. Es veu que quan l’aboques al got acaba de fermentar. A Baviera l’assassinat és legal, si és per matar algú que es beu una Weißbier sense got. N’hi ha de clara i de fosca. Coix: per això al pack que em van regalar a Lohr hi havia un got, per poder veure les tres birres.
Helles: també típica de Baviera, encara que no és tan popular com la Weißbier. La cervesa de l’Oktoberfest és d’aquest tipus.
Bockbier: tampoc és de les més populars, és més densa que la Pils i té més alcohol que la resta.
Negra: a Alemanya no en fan. Només se’n troba d’importació.
Cervesa en ampolla de plàstic: o succedani de cervesa, beure cervesa d’una ampolla de plàstic està mal vist socialment.
Cervesa amb: la cervesa es pot veure amb llimona (la clara típica) que rep el nom de Radler a Baviera i Alster a la resta d’Alemanya, amb Sprite o amb cola. Barrejar cervesa amb alguna altra beguda no està mal vist socialment.
On es pot adquirir cervesa? A tot arreu i a tota hora, útil quan estem en una festa privada, s’acaben les birres i hi ha una gasolinera aprop. He arribat a trobar cervesa al gimnàs de Waldbüttelbrunn on fem spinning; la cervesa està considerada beguda isotònica. A la residència d’estudiants d’Straubmühlweg, tenen una màquina expenedora de birres al costat de la màquina de Coca-coles, a un euro la birra (que allà són estudiants) amb ampolla de vidre i tot.
Per cert, em podíeu haver avisat del lapsus, ¿o és que ningú volia ampliar coneixements sobre la cervesa?