Priscila

Ahir va ser la despedida de la Priscila; ja feia dies que havia marxat de Braunschweig, però ahir va tornar per fer la despedida, d'aquí a uns dies tornarà al Brasil. Com podeu veure a les fotos, mai deia que no a una bona birra. Avui l'espai és per ella.

Cap de setmana nº28

Divendres vespre: Teatre. Era un monòleg, per tant, no em vaig enterar d’una merda.
Divendres nit: festa txeca al Schunter, per tant, tampoc em vaig enterar de gran cosa. Sort que també hi havia en Juan (colombià) i encara que fos amb castellà em podia comunicar amb algú.
Dissabte matí: rentar roba i dinar.
Dissabte tarda: Bosseln amb la gent de l’handbol (tinc la intenció de fer un escrit expressament d’aquesta activitat quan en Nico em passi les fotos).
Dissabte vespre: menjar després del Bosseln mentre miràvem les semifinals del campionat d’Europa d’handbol. Els “nostres” van perdre de penal a tres segons del final.
Dissabte nit: a casa.
Diumenge matí: repassar una mica d’alemany i dinar.
Diumenge tarda: partit contra el Mascherode, 21-30; el resultat ho diu tot. Primera part desastrosa (19-10) i a la segona ells es van limitar a mantenir la distància i nosaltres ens vam limitar a defensar una mica millor.
Diumenge vespre: a casa; netejant, rentant roba i repassant una mica d’alemany.

Corn Flakes + cafè instantani

Aquesta és la fórmula per una bona neteja del sistema digestiu. Després de mesos d’estudi he arribat a aquesta conclusió.
Després de provar múltiples combinacions, amb/sense Corn Flakes, amb/sense cafè, provant amb la pseudonutella del Penny, afegint-hi mantega, amb “bollos”; he arribat a la conclusió que la combinació del cafè instantani amb Corn Flakes garanteix un buidat a fons d’estòmac i budells. El cafè instantani ha de ser de la marca Contal, la que tenen al Penny, de moment no ho he provat amb altres cafès.
Volia treure’m un sobresou fent xantatge al Sr. Kellogg’s, però passo i faig públic directament el secret dels Special K.

Rampes

Avui us vull parlar d’un problema que he tingut des de fa molt de temps: les rampes als bessons.
La meva primera experiència amb les rampes va ser als tretze anys. Em van dir que era típic de gent gran L. Em van dir que estirés molt els músculs de la cama i que mengés plàtans, perquè es veu que el fòsfor va bé per les rampes. I així vaig fer durant catorze anys, sempre era l’últim de començar els entrenaments, però les rampes no desapareixien de la meva vida.
Últimament vaig provar una cinta que m’apretava la part de dalt del bessó, ha estat el remei que m’havia anat més bé fins ara. Durant els meus primers mesos a BS, les rampes m’havien respectat i excepte un dia durant la pretemporada, no havien fet acte de presència. Fins que després de les vacances de Nadal, amb tres setmanes sense fer res, vaig tornar “por todo lo alto” amb quatre dies gairebé seguits fent esport. Les rampes amb van tornar tota la ràbia continguda durant aquests mesos.
Va ser llavors quan els companys d’equip (ho sabien tots, deu ser saber popular a Alemanya) em van dir que havia de prendre magnesi. I així vaig fer, vaig anar al Penny Markt, vaig comprar un pot de pastilles de magnesi, una al dia durant cinc dies i les rampes no sé ni què són.
Tants de fisios, dietistes i metges que conec i no saben el que quatre kartofelns saben quan encara no aixequen un pam de terra. Quin país, no es pot anar bé de cap manera.

PD: també em van dir que les rampes eren degudes a massa festa, però veient que el magnesi funciona..... Que no pari la festa.

Cap de setmana nº27

Cap de setmana marcat per la visita d’uns parents llunyans. Llunyans en l’espai, perquè venien de Girona. Anem al gra:
Divendres vespre: la Daniela em va convidar en una festa en una resi que estava a l’altre punta de la ciutat. De fet, era la típica festa on et presentes al pis d’algú que no tens ni idea de qui és, i tampoc coneixes al 80% de la gent. Va estar prou bé, vam menjar Tagim (típic de Tunísia) i la gent de la festa molt ben parida; de fet, vaig acabar parlant amb alemany amb un tiu de New Jersey. La tornada a casa amb bicicleta i plovent se’m va fer força curta. No sé si era que el Tagim porta doping o que feia vent a favor, però vaig tardar 25 minuts en creuar tota la ciutat i arribar al cul del món (la meva resi), gran marca, difícil de superar.
Dissabte matí: recullo la Daniela i la Petty amb el cotxe i anem cap a Bremen. Jo havia de recollir el pare i l’Alba a l’aeroport i elles van aprofitar per passar el dia a Bremen. A les 11 en punt com un Pepe a l’aeroport. Agafem el cotxe i rumb cap a Braunschweig.
Dissabte migdia: dinar al restaurant Mutter’s habenicht, menjar típic alemany.
Dissabte tarda: curt passeig sota la pluja per BS, agafar el cotxe i anar cap a Wolfsburg, partit contra el Vorsfelde II. Empat a 29, sota l’”atenta” mirada de la família. Partit amb llums i ombres, on en Marco (l’entrenador) em va fotre la bronca més gran en el que portem de temporada (merescuda).
Dissabte vespre: tornada a BS, sopar i visita nocturna del centre de BS.
Diumenge matí: visita pel centre de la ciutat. Dinar en un restaurant italià.

Diumenge tarda: porto el pare i l’Alba a l’estació perquè agafessin el tren cap a Bremen. Tot seguit em retiro cap a casa per mirar de recuperar-me de l’empatx del cap de setmana. Després d’aquest cap de setmana, la papada haurà crescut tant, que és possible que no em permeti controlar el tema mentre pixo.

Fotos: l’Alba i el pare amb la casa de colors típica de Braunschweig de fons. L’altre és l’entrada necessària per veure el Vorsfelde II-Timmerlah. A partir d’ara, em penso afaitar abans de cada partit, sabent que hi ha gent que paga per venir a veure un partit on jugo jo, tindran la meva millor versió.

Matrícules

Com ja vaig comentar una vegada, una de les coses que em van cridar l’atenció només d’arribar a Braunschweig van ser les matrícules dels cotxes alemanys. Per varis mutius:
- Tenen distintiu de ciutat/comarca, en el cas de Braunschweig és BS i només el porten els cotxes de la ciutat. Els cotxes dels pobles del costat en porten un altre; a Wolfenbüttel és WF, a Salzgitter SZ i a Wolfsburg WOB.
- Tenen l’escut del land. És a dir tots els cotxes de Baixa Saxònia porten l’escut de Niedersachsen. Si a Espanya seguissin el mateix model portariem l’escut de Catalunya.
- L’adhesiu del TÜV (l’ITV alemanya) el porten a la matrícula i no enganxat al vidre de davant.
- I una combinació d’entre 1 i 4 números i 1 o 2 lletres. Aquesta combinació em va cridar molt l’atenció al principi, ja que se’m va fer difícil de creure que l’atzar fes possible que una Kawasaki ZX6-R tingués la matrícula BS-ZX6, que veiés dos Golfs R32 amb les matrícules BS-VW32 i BS-RS32 (RS és l’abreviatura de cursa automobilística), que em trobés un Peugeot 206 RC amb BS-RC206; i que la meitat dels Peugeots 307s, portessin el número 307 a la matrícula.
Preguntant em vaig assabentar (enterar és barbarisme), que a Alemanya pagant, es pot aconseguir la matrícula que un vulgui, sempre i quan estigui lliure, és clar.
Curiós tot plegat.

Cap de setmana nº26

El cap de setmana podríem dir que va començar divendres a la tarda al servei d’esports de la universitat. Després de veure la patètica forma física de l’equip després del Nadal durant l’entrenament de dijous, vam decidir de fer una mica de físic.
La temperatura no estava malament per ser ple més de gener: 10ºC a les sis de la tarda. Finalment vam ser tres: en Nico, en Crit i el menda (la resta, uns rajats).
Divendres nit: descansar, després de dos dies seguits d’entrenament no m’aguantava, ja no soc el que era.
Dissabte matí: encara estava cansat del dia abans, per tant, res. Dinar a quarts de dotze.
Dissabte tarda: visita al museu de Marienborg amb la Petty, la Daniela i en Juan. Està situat en una antiga duana entre l’Alemanya de l’est i la de l’oest. Temàtica: la historia de la separació de les dues alemanyes i fets relacionats amb això.
Dissabte nit: vam quedar els mateixos de la tarda per veure un DVD i xerrar una mica.
Diumenge matí: dormir.
Diumenge tarda: partit contra el Hondelage. El millor equip de la lliga. No vam fer un mal partit, però vam perdre de sis (29-35).
Diumenge vespre: vam anar a sopar amb uns quants de l’equip.
Ahir va fer sis mesos de la meva arribada a Braunschweig.Les fotos: la primera és de l’exterior del museu, amb els expedicionaris, ja fa uns mesos que estem a BS i tothom està fins els ous de fotos i no em vaig atrevir a demanar-los que es posessin bé per una foto. La segona és a l’interior del museu i correspon a l’esquema d’un Kalaxnikov, em va fer gràcia. La tercera, correspon al famós arbre de davant la resi, el mateix que li vaig fer la foto el dia que vaig arribar, i al cap de quatre mesos; com podeu veure la imatge no és la que un s’imaginaria del mes de gener al nord d’Alemanya.

Seqüeles de les seqüeles post-cap de setmana nº25.

Quan el cap de setmana nº26 està donant els últims senyals de vida, em decideixo a dir la última paraula sobre els fets ocorreguts el cap de setmana passat i les seves conseqüències.
- Al tall ja no hi ha crosta.
- La “pintura” d’ulls sembla que tendeix a desaparèixer.
- Les ulleres les vam poder recuperar parcialment, almenys fins que m’arribin les noves. En aquests moments són utilitzables
- Aquesta setmana m’han d’arribar les ulleres noves. Us penjo dues fotos, una del meu careto amb el corresponent tall i ull de vellut. L’altra és de les meves ulleres després de l’operació de cirurgia reparadora que li van aplicar a l’òptica; com podeu veure la barnilla dreta no està en contacte amb la taula per culpa de la deformació de la barnilla esquerra.

La crònica del cap de setmana número 26 la penjaré demà.

Seqüeles post-cap de setmana nº25

Aquestes són les conseqüències físiques que m’ha deixat el pitjor cap de setmana des que soc a Braunschweig. A partir d’aqui no serà difícil anar a millor (sempre optimista).Els fets van ocórrer divendres a la nit, durant tot el dia no m’havia trobat massa bé, notava que tenia febre. Estava a l’habitació, vaig perdre el coneixement i vaig caure de morros a terra, amb la mala sort que en aquell moment portava les ulleres posades. Resultat: ulleres trencades, tall a la cella i una grip de can collons (aquesta ja la tenia abans de menjar-me el terra).
El tall de la cella és més gran del que sembla, el problema, és que comparat amb el meu nas, la meva cella i part de la meva patilla passa pràcticament desapercebut.
Els tons vermellosos-morats del voltant de l’ull, no són pintura d’ulls, m’he dutxat un parell de cops (l’últim cop vaig fregar fort) i no ha marxat. No sé que és, em va començar a sortir diumenge.

Nota: la foto del cap de setmana la vaig fer el segon dia de ser a BS, em feia mandra fer-ne una altra i la vaig aprofitar. El desordre hi continua essent, però està desordenat amb un altre estil. Com voleu que al mes de gener hi hagi aquest pèt de sol a BS?

Cap de setmana nº25

Aquí és on he passat gran part del cap de setmana, i no perquè la nit de divendres conegués una alemanya que em fes veure les estrelles, sinó perquè la nit de divendres vaig agafar un gripasso que em va fer veure les estrelles. Cap de setmana de clausura.
Apunt musical del cap de setmana: Eyes open d’Snow patrol, feia temps que me l’havia baixat, però no me l’havia escoltat amb atenció fins aquest cap de setmana, us el recomano.

Canvi climàtic????

Qui parla del canvi climàtic? Qui diu que les neus perpetues s’estan extingint? Jo he trobat una bossa de neu perpetua a Braunschweig, davant de la residència. Fa tres dies que no neva i mireu quin tou de neu.

Tornada a casa

Després d’una setmana llarga d’immerescudes vacances per terres catalanes, l’ocell ja torna a ser al niu. Els nou dies de sol i temperatures fresques han quedat enterrats de cop pel paisatge nevat i les temperatures hivernals que m’he trobat just arribar a Bremen.
El pis s’havia convertit en una nevera de 23 metres quadrats. Sembla que mica en mica va agafant temperatura. El costat positiu és que no caldrà posar les birres en fresc.
Les fotos que penjo són de l’estany que hi ha davant l’aeroport de Bremen, amb un cartell que prohibeix trepitjar el gel i la segona l’he fet durant el viatge amb tren cap a Braunschweig.