"Temps alemany"

Durant la meva última visita vaig haver de sentir frases com: “Has portat el temps d’Alemanya” o “Has vingut pel bon temps?” no penso fer cap comentar cap comentari al respecte.
Va ser arribar a casa el dilluns i “tornar” a passar calor, després de tota la setmana flirtejant amb la barrera psicològica dels 30º, avui hi hem arribat. L’únic que trobo a faltar a Würzburg és una platgeta. Comença a ser hora de canviar els prejudicis respecte la climatologia d’Alemanya, almenys del sud d’Alemanya.
Us penjo la gràfica de temperatures d'avui perquè us ho cregueu.

El meravellós món del Wurst

Després que en la visita d’aquest cap de setmana hagi rebut la suggerència d’escriure sobre el tema; avui voldria parlar de les salsitxes alemanyes, anomenades Wurst amb alemany (de fet, hauria de dir Würste si és amb plural). Com haureu notat en varis dels meus escrits, endrapar salsitxes és un dels hobbys preferits dels alemanys. Avui faré un repàs de les diferents tipologies.
- Bratwurst: el més típic, salsitxa standard. Seria semblant a una salsitxa com les de Catalunya, però la carn està picada més fina, i pot ser de porc, vedella o xai. Es pot trobar en varies llargades i diàmetres. Se’n pot trobar al König de Girona, però fet a la planxa i (ni que sigui la planxa del König) no té res a fer amb un Bratwurst alemany fet a la brasa.
- ½ metre de Bratwurst: com l’anterior amb una llargada de 50cm, típic dels mercats de Nadal.
- Weißwurst: típic de Baviera, la característica més important és el gust dolç que té i el color blanc. Personalment el trobo desagradable. Al ser bavarès sol venir acompanyar d’un Bretzel (un tipus de pa amb forma de llaç), com el de la foto.
- Currywurst: menjar típic alemany, l’aspecte és similar al dels frankfurts que es coneixen a Catalunya, encara que són més llargs (uns 25 cm) i més gruixuts (uns 3 o 4 cm de diàmetre), està banyat amb ketchup i a sobre si posa curry en pols. SEMPRE es menja acompanyat de Pommes (patates fregides). El dia que a la Mensa de Braunschweig donaven Currywurst, era el dia que hi anava més gent.
- Thüringer Bratwurst: Bratwurst típic de Thuríngia, provinent d’aquesta regió alemanya, semblant al Bratwurst standard.





- Bockwurst: salsitxa amb la carn ja cuita, es ven amb pots de conserva. He vist gent que se’ls menja directament del pot, no ho he provat mai. Per escalfar-los, encara que es podria fer amb un microones; tradicionalment es fa amb aigua en una olla a temperatura moderada, i la gent els va agafant de l’olla. Normalment es mengen en àpats comunitaris, actes socials i celebracions varies.
- Wurst farcit de formatge embolicat amb bacon: els vaig descobrir al súper l’últim dia que vam fer barbacoa.
Els Bratwurst se solen menjar a mode d’entrepà, amb un pa que és força més petit que la salsitxa (com ha de ser) i es pot menjar acompanyat d’alguna salsa, ketchup o mostassa.
Aquestes serien les principals tipologies/característiques de Würste. Encara que també hi ha imitacions com ara el Hotdog guarro que es pot trobar arreu del món, encara que la provinencia de la carn no està tan clara i la longitud del pa és la mateixa o superior que la de la salsitxa. No deixar-se enganyar per imitacions barates.
I ja que aquest escrit ha sortit d’un suggerència, gràcies Po, us vull animar a proposar temes que no us deixin dormir referents amb la cultura alemanya.

Final de la lliga de campions

Ahir, com molts de vosaltres sabreu, es va disputar la final de la lliga de campions, i tot i no ser un gran aficionat al futbol passiu, vaig trobar que era una bona ocasió per socialitzar i em vaig afegir al grup.
Vam quedar a les vuit per trobar un bar on veure el futbol, però la champions és la champions i tot estava a petar. Al final decidim anar a casa d’en Thierry, ja que tenia satèl·lit i viu al centre de Würzburg. Aconseguim sintonitzar amb el partit dos minuts abans de començar, perfecte. Encarreguem una caixa de birres (aquí a més de pizzes a domicili tenen servei de birres a domicili) i a disfrutar del futbol sense preocupar-me si el meu equip guanya o perd, amb els col·legues i unes birres.
A priori preferia que guanyés el Manchester, mai m’ha agradat la manera amb que el Chelsea ha arribat a la primera línia del futbol europeu, però la presència de Cristiano Ronaldo (un tiu tan odiós com Fernando Alonso o Jojjo Lorenzo) i la no presència d’en Mourinho a la banqueta del Chelsea anivellava la balança de les meves preferències.
Un cop començat el partit, tot i no posar els cinc sentits en el partit, em va agradar més el joc del Chelsea (no sé per què). A la mitja hora, galleda d’aigua freda, gol d’en CR, el pitjor que podia haver marcat. Sort que just abans d’acabar la primera part, va aparèixer en Lampard i va igualar la cosa.
Als penals van fallar els que havien de fallar, en CR, en Thierry (el record que en tenia dels partits contra el Barça encara està viu) i l’Anelka, que tot i no fer gaire res al Madrid, em vaig quedar amb la seva cara.

Futbol a Alemanya III

Avui us vull parlar del futbol a Alemanya, però des del punt de vista de practicant. Sí família, a Würzburg puc dir que jugo més a futbol que a handbol.
Al sud d’Alemanya l’handbol no és tan popular com al nord, per tant, no és fàcil trobar quatre matats que vulguin jugar a handbol; aquí (com a pràcticament la resta del món) és més fàcil trobar gent que vulgui jugar a futbol. I com que un servidor no té manies a l’hora de cremar greixina, m’he convertit en un jugador habitual de futbol. Els dimarts sol ser futbol sala i els dimecres o dijous a l’aire lliure sobre herba artificial.
La veritat és que la meva condició d’handbolista i la meva poca habilitat amb una pilota als peus són un handicap important, però el grup m’ha acceptat com un més.
Aquests partidets són una ocasió immillorable per lluir la samarra de la selecció nigeriana amb el dorsal número vuit de Mutiu Adepoju.

Us penjo una foto de les bambes que faig servir per jugar a fumbol. Són les esportives que feia servir per jugar a handbol fins el mes de desembre, que les vaig jubilar per velles, però amb un petit “remiendo” poden continuar funcionant setmana rera setmana, encara que cada dia hi hagi de posar un parell de capes noves d’esparadrap. En aquests moments calculo que hi deu haver unes set o vuit capes. Per sort, demà vinc cap a Girona i podré endur-me unes bambes velles que estiguin una mica millor que aquestes.

Cap de setmana nº43

Divendres nit: sortir per Würzburg, vam acabar en una discoteca on feien una festa espanyola, això vol dir, dj espanyol amb música del seu país. Aviat a casa.
Dissabte: només vaig sortir de l’habitació per anar a buscar uns apunts a l’habitació de l’Agnes (viu al vuitè pis).
Diumenge migdia: finalment vaig aconseguir intuir les curses de motos, a mitja cursa vaig trobar una pàgina web on podia veure la cursa a mig fotograma per segon, per això dic intuir i no mirar. Felicitats Valentino.
Diumenge tarda: no em vaig resignar a passar un altre dia tancat a casa. Com que en Xupi li fotia pal baixar a la ciutat, em vaig decidir a visitar-lo, així aprofitava per moure les cames. Tornant de can Xupi em vaig dir, per què no vas fins a Zellingen? Hi ha un carril bici que va seguint el Main fins a no sé on passant per Zellingen, mai he anat més lluny d’aquest poble, 20 Km són suficients, sobretot si després se n’han de fer 20 més per tornar a Würzburg.
Diumenge vespre: dutxa, sopar i descansar.
Us penjo un parell de fotos de la meva habitació, que és on he passat la major part del cap de setmana i de pas us feu una idea de com és, falten la cuina i el bany, però amb 17 metres quadrats que té l’habitació us podreu imaginar que no són res de l’altre món.

Visita

La setmana passada vaig decidir, que el cap de setmana que ve el passaré per terres catalanes. És a dir, aterratge a l’aeroport Girona-Costa Brava dijous al vespre; i enlairament cap a Hahn dilluns al matí. A veure si aquest cop puc estar una estoneta amb tots vosaltres.

Hochdeutsch i hochspanisch

L’alemany té molts dialectes, de fet, cada regió té el seu dialecte. A Braunschweig és on es parla l’alemany més standard, que ells anomenen Hochdeutsch (alt alemany), vindria a ser com l’espanyol de Valladolid o el català de Vic. A la zona de Hannover/Braunschweig és on va néixer l’alemany. És d’agrair que aterrés a Alemanya en aquelles contrades. A Bavaria parlen un altre dialecte molt xungo, hi ha gent que diu que és una altra llengua i tot, en vaig sentir dues frases i en vaig tenir prou per entendre el perquè. A Würzburg, tot i ser Bavaria, no parlen bavarès, parlen frankonià (de la regió de Frankonia, dins el land de Bavaria), més semblant al hochdeutsch, però complicat d’entendre, de fet, com tot l’alemany. La sort que tenim els estudiants Erasmus de Würzburg que intentem parlar alemany, és que els tutors ens parlen amb hochdeutsch, i al no ser el seu “dialecte matern” parlen més lent i clar que a BS.
Aquesta situació també hi és amb l’espanyol, on podríem dir que l’espanyol d’Espanya és el hochspanisch (com el va definir un mexicà dilluns passat) i el castellà que es parla als diferents països de sudamèrica serien els dialectes. Segons els hispanoparlants americans una de les característiques del hochspanisch és que els espanyols parlen molt ràpid i costa d’entendre’ls. He sentit acudits de sudamèricans i escarneixen els espanyols parlant ràpid, sense que se’ls entengui res.
Per tant, trobo que a les trobades hispano-germàniques d’intercanvi lingüístic, les alumnes alemanyes (totes són de sexe femení menys en Sebastian) m’haurien d’agrair d’alguna forma, poder tenir un conversador que parli hochspanisch de forma lenta; encara que sigui amb accent de Girona, cosa que encara no han notat.

Ruta vinícola 2.0

Aquí teniu les fotos que us devia.

Part del grup a l'entrada d'Eibelstadt, abans de començar la ruta. Falten en Sebastian, en Tom i un dels indis que no sé on eren i l'Elisa que estava tirant la foto.
Jo amb el gorro de mudar i la meva taça del mercat de Nadal de Braunschweig, amb pare Noel i tot.

Ruta vinícola

Com us vaig avançar ahir, dilluns vam fer una excursió gastronòmica pels voltants de Würzburg. I veient que ningú penja fotos, faig l’escrit i si algú fa el pas, us les penjaré més endavant.
Només dir que a la regió de Würzburg és on diuen que es fa el millor vi d’Alemanya, tampoc és garantia de gran qualitat; pel que fa a la birra sí, però en vins encara els queda una mica per atrapar-nos.
Vam quedar a les 11.30. Al final vam sortir que eren casi la una, els alemanys eren minoria i no van ser capaços de fer-nos seguir el timming establert, hi havia massa llatins i quatre indis. La ruta, consistia en una caminada d’uns 4-5 quilòmetres pels voltants d’Eibelstadt (a 10Km de Würzburg) amb quatre parades a mode d’avituallament durant la ruta on poder comprar vi i alguna cosa per menjar. El sol era de justícia, per tant, jo com a bon previsor em vaig endur el meu gorro de mudar (el de Jägermeister). Les meves regles eren clares: si això és típic de la zona, ha d’anar acompanyat d’un brasfurs. Per tant, a cada parada got de vi i brasfurs.
Primera parada: just a la sortida del poble, després dels 10 Km amb bici i caminar 200 metres jo ja tenia gana i vaig acompanyar el brasfurs i el got de vi amb unes patates fregides, tothom sap lo perillós que és el vi amb la panxa buida.
Segona parada: aquí es produeix el xoc emocional del dia: NO TENIEN BRASFURS!!! Només servien kebabs, no vaig permetre que el pànic s’apoderés de mi, vaig mantenir la calma i no em vaig deixar seduir per un simple kebab. Podia esperar a la següent parada. El got de vi no els el vaig perdonar.
Durant tot el trajecte cap a la tercera parada vaig estar reflexionant sobre com podia ser que el kebab hagués aconseguit penetrar en aquests estrats de la cultura alemanya.
Tercera parada: per compensar la tragèdia de la parada anterior vaig decidir demanar un Currywurst amb patates per acompanyar el got. Abans d’abandonar el tercer oasi vaig demanar el brasfurs que tocava per anar-me’l menjant pel camí.
En aquests moments el sol ja portava unes quantes hores caient amb ràbia sobre els clatells dels meus companys de travessa (jo portava el gorro).
Quarta parada: parada sense massa història, brasfurs, got i la gent més alegre que de costum.
Cap a les sis o les set tornada cap a Würzburg. Uns quants es van quedar i van repetir a on havia estat la primera parada. Jo vaig passar.
Per tant, aquest cap de setmana, a més de recuperar el color de pell, també he recuperat la cara de salut. La meva papada ha recuperat tota l’esplendor perduda degut a la pràctica excessiva d’esport.

Cap de setmana nº42

Perdoneu el retard en la crònica, però a Alemanya el passat cap de setmana ha tingut tres dies, ja que aquí, com a bons catòlics celebren la segona Pasqua.
Divendres vespre/nit: a casa.
Dissabte matí: al súper a comprar la matèria primera per la barbacoa.
Dissabte tarda: barbacoa a Straubmühlberg amb en Xupi i en Hendrik, aquesta setmana ha estat en petit comitè, tothom ha marxat cap a casa. Després de la barbacoa migdiada estirats a l’herba sota un Lorenzo de justícia. Cap al tard vaig tenir remordiments de consciència pel quilo de carn que m’havia menjat i vaig decidir seguir un carril bici que segueix el riu Main fins a Zellingen (anar i tornar 40Km).
Dissabte nit: sortim a fer el toc amb en Xupi i en Guillermo, que coincidint amb que tenia la xati al seu país, va recordar que hi havia altres estudiants d’intercanvi a Würzburg. També havien de venir les “L.A. girls” tres rèpliques de la Hillary Banks, però al final no van venir.
Diumenge matí: vaig seguir els consells d’en Rodolfo Chikilicuatre i vaig gossejar una mica.
Diumenge tarda: vam quedar uns quants per anar a tombar-nos a l’herba al costat del Main, o sigui, continuació del gosseig, aquest cop en comunitat.
Diumenge vespre: presentació en societat de les meves truites de patates, vam quedar amb tres més de la resi per cuinar alguna cosa i així no sopar en la soledat de les nostres minúscules habitacions.
Queda la crònica d’ahir, però m’estic allargant massa, i com que es mereix un escrit per si sol us la penjaré més endavant. A veure si algú em passa alguna de les fotos i us en puc penjar alguna.
Dilluns vespre: festa d'aniversari de l'Elisa i la Julia a Leo-Weismantel. En petit comitè, però va estar prou bé.
Després d'aquest cap de setmana dominat pel sol i les activitats a l'aire lliure, crec que he perdut el color pàl·lid malalt de la pell, adquirit durant més de vuit mesos sota els núvols de Braunschweig.
Per cert, ara que hi penso, avui fa deu mesos que vaig arribar a Alemanya.

El projecte

Ja que s’han alçat veus (bé una, la del meu pare) que volen saber coses sobre el meu projecte de final de carrera, avui faré realitat els vostres desitjos.
El projecte és sobre materials compòsits, és a dir materials com la fibra de vidre o com la fibra de carboni. La fibra de carboni amb alemany es diu Kohlenstofffasser. Sí, ho heu llegit bé i no m’he equivocat al teclejar la paraula: 3 F’s seguides, l’alemany té aquestes coses.
I si voleu saber més coses sobre els materials compòsits, aquí teniu el link del wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comp%C3%B2sit

Crònica esportiva del cap de setmana

Conscient que en l’escrit del cap de setmana passat, tot i que el protagonista fos un torneig d’handbol, la crònica esportiva va brillar per la seva brevetat. Avui intentaré ampliar-la un xic. Sé que durant el cap de setmana passat hi va haver altres esdeveniments esportius importants (gràcies Rossi), però ja han estat prou comentats en altres diaris o pàgines web i no crec que fos capaç d’aportar res de nou. Per tant, anem al gra:
La categoria masculina estava dividida en dos grups, que havien de disputar una lligueta i els dos primers de cada lligueta passaven a semifinals.
Dels tres equips de Braunschweig, el nostre, a priori era el més fort; la meitat de l’equip ha format part del TSV Timmerlah aquest any. Vam fer una primera fase immaculada guanyant tots els partits, tot i la festa al Café Koster de divendres, la festa al pub Aabc de dissabte i dormir dos nits sobre el terra del pavelló (jo només una nit).
La semifinals de diumenge van ser més igualades, contra uns holandesos amb una alçada mitjana que s’acostava als dos metres. Per si no ho sabíeu, Holanda és el país amb l’alçada mitja de les persones més alta del món. Vam guanyar de penal amb el temps acabat, que gran que és en Focko.
La final era contra uns francesos, joves, tot nervi, i una mica cap-calents. Gairebé tots d’origen africà, o sigui, un físic brutal, en la meva vida havia jugat contra tius que saltessin tant. Ens van posar les coses difícils, es van posar 2 a 5, els partits eren de 20 minuts, per tant, teníem poc marge d’error. Però vam mantenir el cap fred i els collons calents, i ells mateixos van marxar del partit després que el seu central em fotés un placatge a l’aire i la conseqüent exclusió, protestes i expulsió, i al final vam guanyar 11 a 7.
Personalment, ha estat una de les vegades que he disfrutat més de l’handbol, tot i no haver fet cap gol en els partits decisius (els de diumenge), suposo que la sensació d’haver fet una bona feina per l’equip, tenir 50 hooligans animant el meu equip i poder fer el gag de les bitlles, hi deuen tenir alguna cosa a veure.

El doscentsaca

Després de casi deu mesos a Alemanya, voldria dedicar l’escrit d’avui a una de les poques coses que no han canviat en la meva vida tot i canviar de país: EL DOSCENTSACA. Company inseparable de fatigues, després de casi deu anys junts continua funcionant igual (o millor) que el primer dia.
Entre els dos últims caps de setmana hem fet 2200km plegats, això i els deu anys de convivència, amb tot el que això comporta, són mutiu suficient per ser protagonista de l’escrit d’avui.

Cap de setmana nº41

Torneig d’Handbol Cirkeltijgers a Groningen (Holanda).
Aquest cap de setmana hi ha hagut nova visita a Braunschweig, aquest cop va ser només una parada tècnica per seguir el viatge cap a Groningen, on vam participar amb la gent de Unisport de Braunschweig en un torneig que s’hi celebra cada any. Érem 60 persones, tres equips masculins i dos de femenins, i l’objectiu era clar: endur-nos el trofeu a l’equip més catxondo-fiestero. Per aquest mutiu ens vam proveir de tot el catàleg de merchandising de Jägermeister (l’Sven treballa al departament de marketing de Jägermeister). I birra en ma, divendres a la tarda vam partir cap a Holanda.
A destacar:
- Divendres, sortint de Braunschweig, no vaig tenir temps de posar tercera, que els companys de trajecte ja estaven fent el primer brindis, no sabeu lo llarg que se’m va fer el viatge i lo poc considerats que van ser amb mi i la meva condició de conductor.
- En Sascha, el nostre porter (uns dos metres d’alt i més de 100kg de pes) va jugar tot el torneig amb una corbata taronja fluorescent (de Jägermeister).
- Alguns dorsals del grup: en Christian amb el 0,33; l’Olav amb el 1100 (el 12 amb binari, és informàtic) o el 33 ½ de no recordo qui.
- A més del trofeu a la millor festa, el meu equip va guanyar el campionat masculí.
- La segona nit en Pol em va acollir a casa seu i vaig poder dormir en un llit de veritat. Gràcies Pol.
- Durant la celebració del títol, vam fer el gag de les bitlles; com el que va fer en Rossi quan va guanyar a Jerez el 2007.
- Durant la presentació dels equips finalistes d’abans de la final, vam fer un ball tradicional alemany, si la selecció neozelandesa de rugby fa una dansa maorí abans de cada partit, nosaltres no podíem ser menys.

Aniversari

Dimecres va ser el meu aniversari, com molts de vosaltres em vau recordar, la veritat és que va ser un dia com qualsevol altre, si no hagués estat, per les trucades, missatges SMS, e-mails i comentaris al bloc.
Aquesta “normalitat” es va trencar al vespre, quan vam celebrar-ho amb tota la gent, primer a la residència i després de festa per la ciutat (encara que alguns van ser baixa en aquesta part de la nit).
Ahir dijous ho vam celebrar més íntimament, amb forma de barbacoa a Straumühlberg, amb en Xupi, el seu company de pis (Joachim), els seus veïns (Flo i Hendrik) i la Tanya, companya búlgara d’Erasmus. Aquestes barbacoes van pel camí de convertir-se en clàssics, com ho van ser les barbacoes al FAL a Braunschweig.
No tinc fotos de la festa a Leo-Weismantel de dimecres, hi havia càmares, per tant, quan algú pengi les fotos, us les penjaré al bloc. Us penjo un parell de fotos de la barbacoa de dijous: l’exemple de la meva plena integració a la societat alemanya: gorro de Jägermeister, got de Franziskanner, polo del Bayern i barbacoa de fons; la segona és de les aletes de pollastre, no n’havíem fet mai i van quedar boníssimes; la tercera és una foto de grup (falta en Xupi) i a més us penjo un vídeo d’en Flo obrint una ampolla de cervesa amb un foli doblegat.
El polo del Bayern és un regal de la colla d’Erasmus, i veient el rendiment del Barça en els últims temps, havia decidit donar-me de baixa com a culé i fer-me seguidor del Bayern; però després del 4-0 contra el Sant Petersburg, he decidit tornar als orígens, al cap i a la fi, és millor perdre 1-0 contra el Manchester a la Champions, que 4-0 contra els russos a la UEFA.

A més voldria donar les gràcies una altra vegada a tots els que em vau trucar, enviar missatges, e-mails i vau escriure comentaris al bloc per felicitar-me.